No segueixo Masterchef tant com hauria de fer-ho un ciutadà ibèric com cal. Aquest reality de Televisió Espanyola, elevat a categoria de religió pels seus feligresos, m'agrada i em sembla entretingut –tot l'entretingut que pot ser veure una colla de sapastres preparant suquet de peix– però no entenc la veneració que se li professa. Tampoc conec prou els protagonistes com per fer-ne un judici equànime. I m'agradaria. Perquè semblo un descregut i un ignorant i un iconoclasta no sabent qui és la Miri, ni en Nathan, ni en Pipo, ni en Parapepimpam (aquest últim nom potser me l'he inventat). El que sí que sé és que si cada cop que en un concurs reality el jurat comet una injustícia em donessin un euro, vindria en Carlos Slim a casa meva a dir “collons de Déu, Jair, quants euros tens”.

No vull divagar sobre els realities, perquè ja s'ha dit tot, però ho faré. Només una mica. A Catalunya no en sabem fer, de realities. Ho hem intentat. I se seguirà intentant. Però el tarannà català va en contra de l'esperit del participant de reality: no tenim sentit de l'espectacle, no tenim malícia, no actuem bé i, per postres, no som guapos. Un reality català sempre serà una cosa desangelada. Si volem jugar a això, perfecte. Però no ens emmirallem en els ianquis, siusplau. Els espanyols, en canvi, estan perfeccionant el sistema. Cada cop ho fan millor. Cada cop hi ha més sang

El tarannà català va en contra de l'esperit del participant de reality: no tenim sentit de l'espectacle. Els espanyols, en canvi, estan perfeccionant el sistema

Bé, el cas és que una de les concursants de Masterchef és catalana (per tant, mala persona) i la odia mitja Espanya. No per ser catalana (que sí) sinó perquè és influencer, youtuber i una nena consentida. I catalana. Això no ho dic jo. Ho diuen els espectadors, que com que no en tenen prou amb cagar-se en ella des del sofà de casa, han de deixar palesa la seva indignació a les xarxes socials. Antigament, la gent escrivia insults amb sang de xai a la porta dels enemics. Avui n'hi ha prou amb un tuit. Si jo fos l'amo d'Internet, obligaria a la gent a esculpir les piulades en plaques de marbre, amb escarpa i martell. Si vols fer un tuit, grava'l sobre pedra abans. Les coses serien molt diferents.

Bé, no ens desviem del tema. La xicota aquesta de Masterchef, la Miri, rep –presumptament– tractes de favor per part dels jutges. Un dia es va quedar sense ous i li'n van donar. No sé com de greu és això. Però les xarxes bullien i això del tracte de favor va arribar a orelles del Jordi Cruz que, molt enfadat, va dir que de cap manera, que la gent no tenia ni idea, que què s'havien pensat per acusar-lo, etcètera. Clar, amb aquella veu de tro de doblador de peli porno dels setanta, qualsevol li diu que no.

No veuràs la gent sortir al carrer per reclamar millores al salari dels estibadors però a una concursant de Masterchef la mimen una mica i ja tens contenidors en flames a la Meridiana

Al final van expulsar una concursant que no era la Miri i, és clar, el poble va reclamar justícia. Bé, de fet, no. El que van fer va ser denunciar una injustícia. No veuràs la gent sortir al carrer per reclamar millores al salari dels estibadors, seguretat pels miners asturians ni regulació del manspreading al metro però, en canvi, a una concursant de Masterchef la mimen una mica i ja tens contenidors en flames a la Meridiana.

La justícia és una idea abstracta, per molt que la gent s'entesti a pensar el contrari. No tan abstracta com la democràcia, però abstracta si més no. Els conceptes subjectius ja ho tenen, això: són subjectius. Depenen de cadascú. Entrem en terreny pantanós, aquí, perquè hem de tenir en compte que un elevat –elevadíssim– nombre d'habitants del planeta són autèntics indigents mentals. Brètols armats amb comandaments a distància, micos de Kubrick dansant al voltant d'una tele de plasma 4k Full HD, esperant que algú assenyali el dolent; que aparegui el monstre per poder-lo empaitar amb atxes enceses i cremar-lo al mig de la plaça del poble. Brutal i dolça justícia medieval. Això és el que volen. I ho acabaran tenint.