No, no cal haver-se llegit tots els llibres publicats durant el darrer any per triar els millors llibres publicats durant el darrer any. Es poden qüestionar molt aquest tipus de llistes que cada mes de desembre proliferen als mitjans de comunicació d'arreu, però dubtar de la seva validesa perquè és impossible que els qui hi voten s'hagin empassat tot el que s'ha publicat al país durant els darrers dotze mesos és el motiu més ximple que he llegit dels que se solen fer servir per desacreditar-les.

No cal haver-se'ls llegit tots, igual que tampoc no cal llegir-se tots els llibres que cada setmana proposen les desenes d'editorials que envien els seus catàlegs a les llibreries per decidir de quins llibres es fa comanda per a incorporar-los al fons. Tampoc és necessari ni tan sols fullejar cadascun dels volums que també cada setmana arriben per desenes a les redaccions de cultura dels mitjans per triar quins són dignes de ser ressenyats ni mencionats.

La lectura és feina d'anar acumulant referències: d'on ve, què ha fet abans, quina línia de progressió ha seguit qui signa el llibre, qui el tradueix i qui l'edita

Amb l'oferta cultural –sigui literatura, art, cinema– passa sovint que costa de reconèixer-li l'autoritat a qui la treballa, encara que faci dècades que s'hi dedica. Com que la cultura –sigui la que es llegeix, la que s'escolta o la que es mira– sol estar a l'abast de tothom, tothom en pot opinar, d'acord. El problema, però, és que sovint es pren l'opinió d'algú que en sap com una altra opinió qualsevol. S'oblida sovint que els llibres no surten del no-res. Una obra mestra no és mai un bolet que surt allà, per casualitat, perquè una espora ha arribat volant i ha anat a caure a les mans d'un bon editor amb bons correctors i traductors en plantilla. La lectura, per tant, és feina d'anar acumulant referències: d'on ve, què ha fet abans, quina línia de progressió ha seguit qui signa el llibre, qui el tradueix i qui l'edita. Per això, les decepcions són tan grans quan algú de qui t'esperes un bon llibre, de sobte signa un xurro. I a l'inrevés: per això és sempre una bona notícia quan algú que ja l'ha clavat abans la torna a clavar encara més alt.

Quan un bon llibreter o un bon periodista diuen que un llibre és el millor de l'any, no diuen que l'han llegit súper a gust escarxofats al sofà una tarda que plovia i que no tenien res més a fer. El que volen dir és que aquell és un dels pocs llibres que al llarg de l'any, després de començar-ne molts dels que els han caigut de les mans i després de molts que han hagut d'acabar a contracor i a contrarellotge perquè li havien de fer l'entrevista a l'autor o perquè n'havien de fer la ressenya sí o sí per compromisos del seu cap, se'l tornarien a llegir, el regalarien, voldrien que se seguís venent d'aquí a molt de temps i el recomanarien fins i tot a algú que els importés. I això últim és el que fan ara, al desembre, els llibreters i els periodistes –els bons– quan escriuen un títol a dalt de la llista dels favorits per a enviar-se-la després a qui s'ho hagi demanat.