Hi ha un concepte que s'està diluint: el de literatura per a dones. Ja deu fer ben bé tres anys que, un matí, un parell de senyores em van demanar un cafè a la llibreria. Mentre els hi preparava, parlaven d'un club de lectura al qual una d'elles assistia. Explicava que no hi pensava tornar fins al trimestre següent: "ara són amb aquella italiana que ha fet aquelles tres novel·les totes plenes de senyores 'gilipolles' (sic.) que carreguen amb totes les desgràcies de la família". "Ah, la Ferrante", va respondre l'altra. "Sí, quin horror".

La conversa feia caure estrepitosament uns quants clixés que jo mateixa havia donat per bons gairebé cada cop que algú entrava a la llibreria demanant-me un llibre per a la seva mare, a qui li encantaven els novel·lots que enganxessin. Ferrante, en termes generals, queia de ple en aquest subgènere en narrar una època històrica que apel·la directament a les àvies de qui ara són senyores, en temps de limitacions econòmiques i en un país relativament familiar i proper en costums: Itàlia.

Ferrante tracta, també, –parlo tota l'estona de la trilogia– l'amistat femenina i la família. Amb això ja tindríem el combo. Fins que apareixen dues senyores, demanen un cafè i comencen a explicar com són precisament totes aquestes coses que fan que la literatura de Ferrante sigui literatura femenina les que no suporten de les seves novel·les.

El màrqueting sexista que tots hem mamat diu que hi ha gèneres literaris diferents per als dos gèneres sexuals

Si 'senyora gran-novel·les de dones abnegades' és un binomi que se'ns fa sol al cap sense ni tan sols aturar-nos a pensar si la senyora en qüestió és o no lectora ni si hi ha d'altres temes que li poden interessar més enllà del seu gènere, de la seva edat o de la seva condició de mare és perquè el màrqueting sexista que tots hem mamat diu que hi ha gèneres literaris diferents per a dos gèneres sexuals diferents. Igual que diu que a cadascú d'aquests dos gèneres els corresponen colors i joguines diferents. De fet, pel que fa als llibres, la consigna ha estat de sempre més estricta encara: el gènere literari per a la dona era la literatura femenina i prou, fins al punt que fins i tot es diu així, femenina.

Dic que tot això ha canviat perquè si aquestes dues senyores, en comptes de fa tres anys, entren avui a la llibreria, el més probable és que jo deixi la cafetera fent lo seu i em giri tot dient: "disculpeu-me, us estava sentint. Si no les coneixeu, heu de llegir Gornick, Davies i Ginzburg, que, pobra, li posen unes cobertes en castellà que sembla que sigui de la mateixa colla que Ferrante, quan no hi té res a veure. També hi ha Jaeggy, que Déu n'hi do, i Jackson, que si voleu tema familiar abordat des d'una perspectiva gens matern-patidor, el trobareu als seus contes".

El més fort de tot això és que totes aquestes escriptores que acabo d'esmentar ja fa dècades que escrivien. Ha calgut, però, un canvi de paradigma perquè fossin tingudes en compte i traduïdes com cal, editades amb tots els honors, i que entressin per fi per la porta gran a les llibreries, igual que ha calgut aquest canvi de paradigma perquè dues senyores als seus 60-70 anys siguin tractades com a lectores i punt. Lectores.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat