Que a un mes de Nadal es torni a parlar com es parla ara del clàssic contemporani de la literatura catalana, La mort i la primavera, és una de les millors coses que ens poden passar a la gent dels llibres i de les llibreries. Qualsevol llibreter que sigui mínimament conscient de la responsabilitat que comporta la seva feina –i en som molts– sap que, tot i que el benefici que percebrà per la venda de l'última bírria-hype de qualsevol tinc-mil-seguidors-al-twitter serà el mateix que el que cobrarà per vendre una obra mestra de la literatura com és aquesta de Mercè Rodoreda, la satisfacció íntima que produeix saber que vens un llibre de qualitat li dóna mil voltes al buit que et fa sentir vendre'n un que no val res.

Dic que és important que es parli tant de Rodoreda abans de Nadal en concret perquè és justament ara quan tothom comença a pensar què regalarà d'aquí a un mes. La mort i la primavera es va venent aquests dies com si fos l'última novetat amb campanya de llançament hiperproduïda d'aquelles que només poden fer els grans grups editorials. Si continua a aquest ritme i comença a funcionar el boca-orella (que ho farà: és tan bona que n'estem convençuts), serà segurament un dels més venuts d'aquestes festes. No és un llibre publicat per cap gegant de l'edició ni tampoc cap novetat editorial. Què està passant, doncs?

Calia que el país tingués la presència que té ara perquè la literatura de Rodoreda i Sales es comencés a tenir en compte com es mereix

Aquests dies en parlàvem a la llibreria i comentàvem que això que passa ara amb aquest llibre –que és una mica el mateix que fa un any, encara no, va passar amb Incerta glòria de Joan Sales– vindria a compensar anys i panys d'arraconament d'obres capitals i d'indiscutible qualitat de la literatura catalana. No dic que durant les últimes dècades s'hagin obviat o menystingut expressament grans títols com aquests dos o com El mar, de Blai Bonet (un altre que ara ressorgeix també de la mà de Club Editor). Sí que dic, però, que d'aquella pols venen aquests fangs pels quals el lector català d'una certa edat no tenia fins ara al cap, en primera fila, els autors que van escriure el gruix de la seva obra durant uns anys en què el seu idioma i, per tant, la seva literatura sí que estaven arraconats, per no dir prohibits i penalitzats directament.

És el mateix que ha passat amb la idea de país. No ha estat fins ara que la gent no n'ha pres aquesta consciència compacta, reivindicadora i exigent que, curiosament, és la mateixa o s'assembla molt a la idea de país per la qual Mercè Rodoreda i Joan Sales maldaven explícitament a les seves cartes creuades (publicades també per Club Editor; quina gran feina la de Maria Bohigas!). Així que sembla que ara sí, ha arribat el moment de reivindicar-los igual que reivindiquem d'altres coses. Potser només calia que el país tingués la presència que té ara perquè la literatura d'aquests dos es comenci a tenir en compte també i d'una vegada com es mereix.

Isabel Sucunza
Opinió Literatura femenina Isabel Sucunza
Isabel Sucunza
opinió Sentències sense reflexió Isabel Sucunza