Diu que apareix un dia Maria Bohigas, l'editora i ànima hereva per part de l'avi Sales de Club Editor, per una llibreria i li explica a la llibretera que està a punt de publicar un llibre que li va arribar a l'editorial per correu ordinari, en forma de manuscrit, d'autora desconeguda per ella, tot i que ja tenia coses de poesia publicades en altres segells. Un llibre que creia que havia de llegir (la llibretera), que li agradaria, que era molt bo. La llibretera, llavors, li respon que home, que quina bona notícia un llibre treballat de bon començament per ella, per la Bohigas, que ja en tenia ganes -després de tanta Rodoreda i tant Blai Bonet- des d'aquell Males companyies del Marc Cerdó. La Bohigas riu, apunta que entremig hi havia hagut algun d'altre fet també amb aquesta metodologia -Veus al ras, de Sebastià Perelló- i insisteix en què la llibretera, quan li arribi, no s'esperi més del compte per llegir-se'l.

Passa amb "Permagel" que, pràcticament des de la primera pàgina, el lector es troba amb una veu potentíssima, que, amb una cadència que domina pràcticament el ritme de la lectura abans que el de la narració de qui la fa

El llibre en qüestió era Permagel; l'autora, Eva Baltasar; i jo, ara, us puc explicar tot això perquè la llibretera era jo.
Passa amb Permagel que, pràcticament des de la primera pàgina, el lector es troba amb una veu potentíssima, que, amb una cadència que domina pràcticament el ritme de la lectura abans que el de la narració de qui la fa, t'explica una sèrie d'esdeveniments intimíssims que acaben dibuixant una dona -la protagonista i narradora- complexa, que mitjançant un monòleg íntim que té molt de despullar-se davant un món que sembla que ella percebi com una realitat a la seva contra, fa còmplice al lector de tot el que passa pel seu cap.

És molt difícil escriure una cosa semblant a Permagel sense caure en l'efectisme, sense que se't vegin els mecanismes que a la força has de fer servir per buscar la complicitat de qui et llegeix fins i tot quan hi expliques les coses més dramàtiques. És complicadíssim aconseguir que qui et llegeix t'acompanyi en un discurs que és un monòleg, prolongat al llarg de quasi dues-centes pàgines; i que a sobre sembli escrit d'una tirada, que en cap moment -tot i els salts en el temps que proposa l'autora- no perdi el fil ni la intensitat.

És impossible escriure això sense comptar amb l'ajuda d'una bona espàrring que et serveixi de guia d'on colpejar a la pàgina vint i on insistir, on pegar més fort, amb el capítol que comença a la cent vint.

És impossible escriure això sense comptar amb l'ajuda d'una bona espàrring que et serveixi de guia d'on colpejar a la pàgina vint i on insistir, on pegar més fort, amb el capítol que comença a la cent vint. Cal un bon material brut, això sempre, però estic molt convençuda que ni el nen piròman de "Les males companyies", ni la dona rere la finestra de "Veus al ras" ni la noia frustrada però convençuda de si mateixa de "Permagel" haurien tingut una veu tan contundent, tan efectivíssima, sense l'ajuda de la Maria Bohigas. I dic tranquil·la això perquè sé que tant Cerdó com Perelló com, ara, Baltasar, em donaran la raó.

Maria Bohigas és aquesta espàrring, és l'Editora (en majúscules) que ara mateix té la literatura catalana. I una bona manera d'agrair-li aquesta feina és llegir aquests, els seus autors.

Isabel Sucunza
De la llibreria estant

"Com si fos una gata/no sabia bordar"

Isabel Sucunza
Isabel Sucunza
De la llibreria estant

Crònica en viu d'un rebuig aclaparant

Isabel Sucunza