A una de les quatre persones que encarnen Ferguson a l'última novel·la de Paul Auster (*), als 13-14 anys, després d'haver llegit uns quants llibres dels que li envia regularment la seva tieta Mildred, de sobte, davant d'una situació que el destarota, li venen al cap un parell d'idees tretes de sengles novel·les que l'ajuden a entendre millor allò que està passant a la vida real.

"És com si els llibres es posessin a parlar entre ells dins del meu cap", explica llavors. I al·lucina, és clar. Ferguson és conscient per primer cop a la vida que hi ha, per una banda, allò que li passa, que és en trets generals idèntic al que li passa a tothom de la seva edat —va a escola, fa amics, li surten pèls, juga a beisbol i a bàsquet i aprèn a conduir, però que també hi ha una cosa molt més important: com ell mateix interpreta tot allò. Com ho fa, a més, de manera diferent a com ho interpreten els seus col·legues que no tenen una tieta Mildred que els munti una biblioteca; i com és la seva particular interpretació de la realitat el que el converteix en un individu, en una persona diferent de la resta, que també són diferents entre ells mateixos. Ferguson comença a entendre el món a partir del moment en què entén que hi ha maneres diferents d'entendre'l.

Milers d'adolescents catalans tornaran a classe i es trobaran, en el millor dels casos, que al col·le hi ha una biblioteca. El que és altament improbable és que hi hagi un bibliotecari

D'aquí no res començarà el curs (perdoni'm el poc tacte de dir això en ple mes d'agost). Uns milers d'adolescents catalans tornaran a classe i es trobaran, en el millor dels casos, que al col·le hi ha una biblioteca. El que és altament improbable és que hi hagi un bibliotecari. Parlant amb mares i pares lectors i parlant amb profes també lectors del col·le d'aquí al costat de la llibreria he sabut que, en cas d'existir (insisteixo perquè és molt greu que no sigui així sempre), la biblioteca del centre la sol portar un dels professors en les seves estones de descans o fins i tot alguna mare —solen ser mares, però no ens desviem— voluntària. Normalment, a sobre, es tracta de biblioteques amb un fons de títols reduïdíssim per a cada edat, que es va renovant tan a poc a poc que la majoria ja han quedat obsolets, per no dir caducs, vells; en condicions impresentables, a més. Recordo un cop, quan a la tele hi havia programes de llibres i jo hi treballava, que ens van trucar d'una escola que es desfeia d'unes quantes caixes de llibres de la biblioteca infantil perquè els exemplars eren tan vells i devien estar tan plens de pols d'anys i anys, que els menuts lectors es queixaven que els picaven les mans quan els fullejaven. Així mateix. Pur Dickens, the full experience, a la Catalunya del segle XXI.

Des de l'esplèndida conselleria de Cultura ja han avisat que augmenten el pressupost dels ajuts a les biblios de les escoles. Molt bé. No és prou, però: calen bibliotecaris als centres educatius. Calen tietes Mildred que, en rebre aquests diners, facin una bona tria de llibres, els organitzin, els cuidin i els mantinguin nets. Que siguin a la biblioteca a qualsevol hora del dia, quan aparegui qualsevol lector. Que coneguin aquest lector, que sàpiguen què li agrada, què no, què li podria servir en aquell moment concret o què li crearia —per contra— més confusió.

És una demanda tan bàsica, aquesta, tan fonamental. Penseu que és ara que estem jugant generacions d'adults que s'entenguin millor ells mateixos, que entenguin que tots som diferents i que, fent-ho, puguin entendre millor el món.

(*) Es titula 4 3 2 1 i arribarà a les llibreries al mes de setembre.