Júlia, la protagonista de l’espectacle Una gossa en un descampatacaba de perdre un fill durant el cinquè mes d’embaràs. Tot va començar quan va notar dolors al ventre i va haver de quedar ingressada a l’hospital, donant el tret de sortida a la setmana més difícil de la seva vida: els dies en què va haver de decidir si allargava un embaràs complicat o l’interrompia… parint un infant mort. Ara, passat un temps, Júlia s’enfronta al fantasma d’ella mateixa i al del nadó enmig del descampat de la seva consciència, ple d’andròmines aparentment inútils que, com sol passar amb les vetes més velades de la psique humana, acaben prenent vida pròpia.

El text, signat per Clàudia Cedó, autora resident de la Sala Beckett a la temporada 2017/18, ja seria una obra amb bessó dramàtic propi si no fos perquè prové de la seva experiència personal i íntima. És des d’aquesta posició, que el text es dreça. Un text que, com ella mateixa afirma, «ha donat» al seu director tal com va donar el seu fill sense vida a les infermeres després del part. I el director, Sergi Belbel, n’ha fet senzillament una meravella. O ha estat fidel a la meravella que havia configurat Cedó, des de l’escriptura més pròpia i intuïtiva, des de l’absència pràcticament total de capes o subterfugis, des de la primera persona més inclement.

Una gossa en un descamptat/Kiku Piñol/Sala Beckett

Belbel, doncs, ha acollit l’obra amb cura extrema i n’ha fet una peça suggestiva, delicada, tendra i alhora cruel i certa com la vida i la mort mateixa. Veient Una gossa en un descampat, l’espectador té la sensació de seguir un thriller trepidant, ple de recursos cinematogràfics i efectistes (en el millor sentit de la paraula) i presenciar alhora un acte de profunda veritat, la més profunda de totes: la que discerneix entre ser i no ser. Belbel diu que volia acostar l’autora a Hamlet però també la fa conversar amb Yerma, sense deixar en cap moment de fer lluir aquesta veu feliçment trobada que és la de Clàudia Cedó.

Passa poques vegades, a més, que els actors siguin tots a lloc. L’elenc format per Pep Ambròs, Anna Barrachina, Queralt Casasayas, Vicky Luengo, Xavi Ricart i Maria Rodríguez batega com un sol organisme, com un sol cos vulnerable, dèbil, al fil de la mort i de la vida urgent. Mereix sens dubte una menció especial el treball magistral d’Anna Barrachina, que encarna tots els papers de l’auca, des de la mare de Júlia fins a una actriu consentida, passant per infermeres, psicòlogues o una metgessa, amb una versatilitat i una generositat difícils de trobar sobre les taules del país. 

Potser planteja més dubtes, si n’hem de trobar algun, la interpretació de Luengo com a veu de la Júlia optimista (Luengo i Rodríguez alternen la interpretació d’una Júlia o una altra en dies parells i senars), que si bé se’n surt amb nota en els moments més dramàtics i continguts es perd en l’expansió a les seqüències més felices, acariciant la sobreactuació. Una qüestió que potser no és tant responsabilitat de la intèrpret com del director, però que cal apuntar.

Per altra banda, l’ambientació no podria ser més encertada. L’escenografia de Max Glaenzel, conceptual com poques i lligada umbilicalment a l’argument, és una lliçó de senzillesa i alhora de lluïment, una mostra de com tot el que hi ha a escena ha de tenir un sentit i com l’utilitarisme espacial també pot generar imatges sublims. L’autor d’aquestes ratlles confessa que va perdre’s part del final de l’espectacle encisat pel plaer estètic generat per Glanzel, una distracció que no li perdonaria de cap de les maneres si no hagués valgut tant i tant la pena. Bravo!

L’espai sonor i la il·luminació també estan a l’altura, i de quina manera. Jordi Bonet contribueix, amb una sonorització subjectiva i gairebé constant, de rondó, a la creació d’ambients ara realistes, ara més onírics, ara cinematogràfics, sense despentinar-se, mentre que Kiko Planas, responsable de la il·luminació, fa una feina precisa i també suggestiva que només fa que arrodonir la cosa.

Però pel que ens hauríem de posar drets i aplaudir una estona llarga és pel naixement, o la confirmació, o la consolidació d’una de les veus més vives i vivaces de la dramatúrgia catalana. Una Clàudia Cedó en estat de gràcia, que mira en la pròpia experiència i es dona al públic en un exercici d’escrutini i d’alliberament. Un talent que arriba a les cotes més altes en la combinació simultània de converses, en la correlació temàtica, en les sentències plenes que els personatges deixen anar ara i adés.

Una gossa en un descamptat/Kiku Piñol/Sala Beckett

Només hi posaríem dos emperons: per una banda, el posicionament polític que el text efectua respecte de la llengua, que s’ofereix a l’espectador en el seu registre més light i castellanitzat, i que es combina amb alguns personatges que directament parlen castellà. Cal acudir a la diglòssia, si un text no té una vocació purament costumista? Ja en parlava Bernat Dedeu en un article sobre la tasca exemplar en aquest sentit de Josep Maria Miró. 

L’altre emperò seria el final, massa ensucrat en comparació amb la càrrega dramàtica potentíssima de la resta d’obra. No cal acabar entonant el Happy together per a demostrar que la superació i la supervivència són possibles. No cal ensenyar la llum si el que vertebra un text és, precisament, l’abisme més greu.

Més enllà d’això, Una gossa en un descampat és sens dubte una de les millors notícies d’aquest festival Grec i segurament de tota la temporada pel que fa a la creació catalana. Un caramel enverinat, amniòtic, tendríssim, cert, que Clàudia Cedó ha donat a llum per a submergir-nos en la més profunda foscor. Teniu fins al 29 de juliol per a córrer i tastar-lo.