Quan la directora artística del Liceu va aparèixer al prosceni, amb el teló encara abaixat, per anunciar que la soprano Iréne Theorin (la gran soprano wagneriana per tots esperada en el debut d'aquest rol) no podia fer la funció de l'estrena de La Gioconda a causa d'una pulmonia mal curada, va haver-hi una remor entre el públic que, puntualment, va convertir-se en algun xiulet. Scheppelmann va demanar als espectadors que no tinguessin prejudicis i deixessin captivar-se per la bellesa del cant d'Anna Pirozzi, qui havia accedit a avançar l'estrena de l'òpera amb només un dia d'antelació. Tractant-se d'una captatio benevolentiae, el públic va aplaudir l'agraïment que expressava Scheppelmann per a la soprano napolitana i sense més dilacions va començar l'òpera. I els espectadors vam poder comprovar que, efectivament, la Pirozzi no ens decebria en el rol de Gioconda. És una soprano spinto de categoria, amb un timbre rotund i plaent d'escoltar i una gran expressivitat. Scheppelmann tenia raó i va brodar la funció. Al seu costat el tenor Brian Jadge va estar a l'alçada i va lluir una gran potència vocal, amb un registre agut molt verista i una gran presència escènica. Alhora, Ildebrando d'Arcángelo va fer un bon paper i va demostrar-nos, un cop més, la seva destresa en aquest tipus de papers. Gabriele Viviani, fent de Barnaba, vam trobar-lo massa àton en la seva pretesa malignitat, tot i que musicalment força bo. També caldria destacar la bellesa del cant de la mezzo María José Montiel en el paper de Cieca, la mare de la Gioconda, en una interpretació memorable, quelcom que no podem dir, en canvi, de l'altra mezzo de la funció, Dolora Zajick, qui va fer un paper una mica galdós en el rol de Laura, esposa del Dux, probablement conseqüència de la seva dilatada carrera. Tot i que va defensar el personatge tant com va poder, vam tenir la sensació que li anava gros, tant a nivell musical com també actoral (i mira que aquesta és una d'aquelles produccions en què els cantants no han de fer grans virgueries actorals...!) 

La Gioconda. Gran Teatre del Liceu. Antoni Bofill

De fet, i posats a parlar de la producció, en un muntatge d'aquesta envergadura, ambientat en una Venècia boirosa en tons negres, amb un parell de canals, les góndoles i els seus respectius ponts, vam comprovar que resulta complicat i sorollós de moure-hi el cor i la gran quantitat de figurants i ballarins. És més: l'escenografia és tan monumental (cosa comprensible, si tenim en compte que va ser dissenyada per a l'Arena di Verona el llunyà 2005) que fins i tot l'escenari del Liceu sembla petit davant tanta desmesura. Tot i així, la concepció estètica del muntatge, tant a nivell escenogràfic com també d'il·luminació i vestuari fan d'aquesta una producció agradable de veure tot i que sense cap aportació rellevant en relació al significat, quelcom que, tenint encara el regust de la Rodelindaals llavis, fa que prengui un aire de muntatge anodí. Hi ha escenografies que acompanyen, i n'hi ha que expliquen i subratllen l'òpera. I la del veterà Pier Luigi Pizzi l'enquadraríem dins del primer grup. 

A més, aquesta òpera no destaca justament per la seva simplicitat argumental. Resumint-la molt, podríem dir que explica la història de la Gioconda, una cantant de carrer que s'enamora de la persona equivocada, el noble Enzo, mentre Barnaba, espia del Dux, prova de fer-li la vida impossible per despit amorós. La partitura de La Gioconda ve signada per Amilcare Ponchielli (1834-1886), un compositor sovint inclòs dins del moviment musical anomenat Scapigliatura, comprès entre el tardoromanticisme verdià i el verisme, i que té com a màxim exponent el compositor Arrigo Boito, autor del llibret de l'òpera que ens ocupa. Boito va inspirar-se en el drama Angelo, tyran de Padoue de Victor Hugo per compondre una òpera en quatre actes, grandiloqüent a l'estil de la grand opéra francesa però cantada en italià i amb passatges musicals que fan pensar en el posterior verisme de Puccini i Mascagni, tots dos, per cert, deixebles de Ponchielli.  

La Gioconda. Gran Teatre del Liceu. Antoni Bofill

El paper del cor, en una òpera com aquesta, és difícil i d'una gran importància, i la formació coral del Liceu va ser un xic desigual en la realització dels diversos passatges. A nivell orquestral, en canvi, la representació va ser força bona: excepte algun moment durant el primer acte, l'orquestra del Liceu, seguint la batuta de Guillermo García Calvo va il·luminar -sense tapar mai les veus- una partitura que posa com a gran protagonista a la soprano, en aquest cas Anna Pirozzi, triomfadora, juntament amb el tenor i la mezzo, d'una nit al Liceu tot i les reticències inicials del públic.