Agustí d’Hipona va escriure al segle V que “El món és un llibre i aquells que no viatgen només en llegeixen una pàgina”. Reprenent aquest fil conductor sobre la lectura, es podria dir que llegir es converteix en una experiència mòbil que ens permet viure altres vides. Accedim a viure una vida aliena a la pròpia e individual, arrencar el vol en les pàgines dels llibres i planejar pels diferents personatges, temàtiques i construccions formals. I jo puc afirmar que he planejat per les pàgines de Gina i en aquest sentit, he viscut una vida més: la vida de Gina.  

Maria Climent (Amposta, 1985) debuta amb la seva primera novel·la “Gina”. Lluny de caure en els petits errors d’una opera prima, s’entreveu la qualitat literària que en desprèn i es podria situar en aquesta nova generació de veu femenines molt potents com Marta Orriols (Aprendre a parlar amb les plantes, Periscopi), Irene Solà (Jo canto i la muntanya balla, Anagrama) i Marta Rojals (El cel no és per a tothom, Anagrama), entre moltes altres. 

La protagonista de Gina es troba en el trànsit de la vida infantil i adolescent per endinsar-se cap a la vida adulta. I aquest endinsament es dona com un cop de puny a la panxa: un dia s’aixeca amb una sensació estranya al cos, i després de proves que semblen no acabar-se mai, li diagnostiquen esclerosi múltiple. La narració es va teixint a través de 12 cartes destinades a l’Elisabeth, la filla d’una amiga molt propera de la seva àvia i amb la qual mantindrà una relació molt pròxima; i la veu narradora de la Gina, que a cada pas al front que fa es va preguntant com viure i de quina manera, va desfent antics camins i creant-ne de nous. Aquest estil narratiu afegeix a l’obra un punt molt enginyós, és com si estiguéssim escoltant els pensaments de dintre del cap de la Gina. 

Crèdits   Montse Sahuquillo

L’evolució de la malaltia va acompanyat de l’evolució temporal en la vida de Gina, a mida que la malaltia es va fent més present en petits moments, ella va creixent d’esperit i adaptant-se a les circumstàncies. Un altre dels grans temes latents és la impossibilitat de ser mare. A hores d’ara, encara segueix sent un tabú parlar d’això però ella deixa tots els prejudicis de banda per donar-li visibilitat a quelcom tant (per desgracia) comú en la societat actual. 

Lluny de caure en els tòpics de l’autoficcionalitat, l’autora Maria Climent, ha construït una atmosfera tragicòmica on el personatge principal s’ha d’enfrontar a les dificultats espontànies que li presenta la vida. La malaltia serveix de pretext per referir-se a diferents moments de la vida quotidiana, perquè aquesta obra dona peu a narrar les peripècies que li succeeixen a la Gina en el seu pitjor moment, que casualitat o no, és quan més aprèn sobre el poder de prendre decisions i de estimar-se a un mateix.  La protagonista principal va buscant-se a ella mateixa a través de diverses etapes i diversos llocs geogràfics: París, el barri de Gràcia de Barcelona, Masdeverge...

Un altre punt a favor de l’opera prima de Maria Climent és que està completament narrat en ebrenc (dialecte de les terres de l’Ebre), sense cap mena de dubte, aquest element atorga a la narració un punt d’originalitat i singularitat que la distingeix d’altres novel·les actuals. 

La veu narradora és molt propera, tant que gairebé podem assistir als pensaments de Gina. Tot i que hi ha diversos moments durs de llegir al llarg de la novel·la, es compensen amb la pinzellada d’humor que aporta la protagonista. La gran innovació de Maria Climent és l’enginyós ús de la comicitat, que eleva aquesta novel·la a un altre nivell, a un nivell sublim. Així doncs, és una novel·la que aconsegueix l’equilibri just entre allò tràgic i allò còmic. Gina és una esquerda a mig camí entre la melancolia i la comèdia, on progressivament acaba regnant un gloriós cant a la vida. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat