Anònim. Beowulf y otros poemas anglosajones. Alianza, 192 pàgines.

 

Hi ha un llibre al que retorno des de fa almenys vint anys. Suposo que és el mateix que li passava a J. R. R. Tolkien i que per això el seu llibre més famós i important ve d’aquí. El Senyor dels Anells (1954-1955) és, a més a més de moltes altres coses, un homenatge als remots orígens de la cultura anglosaxona i, més concretament al seu text més antic i fascinant, el poema èpic Beowulf. Molts personatges i episodis tolkienians —la batalla dels Camps de Pelennor o l’alat monstre del tenebrós senyor de Mordor— són elements inspirats en aquest venerable text fundacional de la literatura germànica que comparteixen anglesos, alemanys i escandinaus a la manera de Cançó de Roland o de Cantar de Mío Cid, però molt més antic. El Beowulf té una extraordinària traducció a l’anglès contemporani feta per un dels grans poetes d’avui, el premi Nobel Seamus Heaney.

Escrit entre els anys 730 i 750, o bé cap a l’any 1000 com defensen altres estudiosos, el Beowulf desplega un món fabulós i excitant, ple de cavallers ardits, de territoris inhòspits, dracs negres i pudents, i tota mena de situacions fantàstiques, sovint violentes, acompanyades de màgies obscures i de terrors. Durant 3.182 versos se’ns expliquen les aventures d’un jove príncep anomenat Beowulf —el nom del qual vol dir, literalment, el Llop de les Abelles— que viatja a Dinamarca per matar un monstre que assola el país del rei Hrothgar. Ho aconsegueix, és clar, però la mare del monstre, una criatura que viu a les profunditats de les aigües gelades, decideix venjar-se. Les mares venjadores són sempre especialment temibles i la psicoanàlisi ha trobat sempre en les literatures primitives un pou de veritats desvelades. Beowulf l’acabarà matant amb una espasa meravellosa. I, cinquanta anys més tard, quan el protagonista ja és rei i s’ha d’enfrontar a un altre drac, guardià d’un tresor, la bèstia el fereix de mort amb una mossegada,  abans de ser morta i derrotada.

Dir el Llop de les Abelles o dir el Senyor dels Anells són maneres indirectes de l’antiga literatura anglosaxona d’esmentar l’ós i el rei, respectivament. N’hi ha moltes d’altres, molt belles, com recorda Jorge Luis Borges en els seus estudis sobre l’antiga literatura germànica: el Camí de les veles (el mar), la Tempesta de Ferro (la batalla). Mentre que la literatura romànica medieval té una poesia que pivota sobre la fascinació que produeix la rima, sobre la repetició màgica d’uns determinats sons, la literatura anglosaxona antiga ho fa sobre l’al·literació que genera poderoses metàfores. Per aquest motiu, quan comencem a aprendre anglès sembla que totes les paraules s’assemblen, per això l’anglès és un idioma amb tants ecos i records interns, perquè va néixer de la fascinació que tenien els seus primers escriptors per l’al·literació. Per aquest motiu la llengua anglesa té també tants jocs de paraules. I el Beowulf hi és per recordar-ho, com el seu testimoni més antic i venerable. 

Jordi Galves
Òptica Galves En el Mar de la Bellesa Jordi Galves
Jordi Galves
Òptica Galves Manipulació de Carner Jordi Galves