Vaig conèixer un estudiant universitari nord-americà en una illa grega. D’ascendència jueva asquenazita, quan vaig referir-me a la seva condició jueva es va entristir, va recordar l’efecte de l’Holocaust sobre la seva família morta tota als camps, sobreviscuda només per un membre que va continuar la saga als Estats Units. A ell l’Holocaust, per mi un fet històric (lamentable, però només històric) l’afectava de manera personal i directa. A diferència del que em passa a mi, pensar-hi l’entristia de debò. M’he recordat d’ell a propòsit de Fugir era el més bell que teníem,la primera novel·la de Martin Marín-Dòmine

De guerres i exilis

Marín-Dòmine més que una novel·la ha fet un assaig que funciona en diferents temps i espais sobre heretar la guerra i l’exili. Un dels espais és el centre d’art i natura de Farrera, on artistes i escriptors coincideixen per crear, però l’escriptora també passa pel poble francès d’infantesa de Joaquim Marín, i també des del seu Toronto adoptiu ressegueix la memòria del pare i de la família del pare abans i durant la guerra espanyola i la segona guerra mundial. A partir de fragments de l’autobiografia escrita pel senyor Marín, exiliat del Pallars a Béziers, de Béziers al camp d’Argelers i del camp a Barcelona, l’autora reflexiona sobre el seu propi desig i tendència a emigrar a l’estranger amb la idea que sempre és a fora on cal ser i on passen les coses. Al llarg de la novel·la-assaig Marín-Dòmine vincula la seva identitat errant a l’exili de la seva família, una família desencantada dels ideals de ‘la nostra guerra’ (la ‘nostra revolució’, que deia son pare), i també afrancesada i tocada com tantes altres famílies per la violència i la fam de la guerra —que l’escriptora no ha viscut.

Pensar i escriure sobre la guerra i com la representem

Fugir era el més bell que teníem la narradora i alter ego topa, en un arxiu del Pallars, amb una foto que té el títol de ‘Simulacre d’afusellament’, i en la imatge uns guerrillers d’Estat Català apunten una colla de noies que se’ls miren amb un somriure quasi de flirteig. De fons sentim l’arxiver, que diu (menteix) que els avis del poble ja no recorden la guerra. L’autora evoca Freud i la seva correspondència amb pacifistes com Romain Rolland, també amb Einstein: l’inventor del psicoanàlisi tenia tres fills allistat voluntaris a la Primera Guerra Mundial i aviat es va desencisar del patriotisme que empenyia Europa al desastre. Marta Marín-Dòmine ens remet a Freud i Ernst Jünger per entendre aquesta coqueteria de les noies a punt de ser falsament afusellades enmig d’una guerra civil en què els afusellaments eren ben reals.

 Freud i Jünger, pacifista l’un i amant de la guerra l’altre, coincidien en subratllar l’embriaguesa de la guerra. Pel pensador vienès la guerra es repeteix perquè és la pulsió entre mort i erotisme, entre la mort dels derrotats i la fantasia d’immortalitat dels vencedors. Per Jünger la guerra és la intensitat de viure, i el que els soldats havien viscut a la guerra els separava com un abisme de les dones; ells entre traumatitzats i extasiats o derrotats, elles s’havien quedat a casa (i ells no els ho perdonaven). Més enllà del context tan europeu d’aquestes referències, Marta Marín-Dòmine sap que viure la guerra per via directa o indirecta és una cosa que passa arreu. També a l’Israel d’avui, per exemple, i ho certifica la conversa de la narradora amb una ex-soldada israeliana que reconeix no haver fet mai l’amor amb tanta passió com quan feia la guerra (contra palestins menys armats que ella, sospito).

Charlotte Delbo i Marín-Dòmine: la insistència en la memòria

Especialista en la literatura de testimoni, Marta Marín-Dòmine recorre la història dels ideals i de la derrota dels ideals a partir de la vida de la seva família. Ho fa en el moment adequat: d’una a una cauen les figures que van patir i lluitar contra el feixisme i l’antisemitisme a l’Europa del segle passat. Penso en Neus Català com penso en d’altres, com en l’avi de l’estudiant universitari que vaig conèixer a Grècia. Els dos últims llibres del Club Editor versen sobre la segona guerra, tant el de Marín-Dòmine com La mesura dels nostres dies de Delbo, que narra les experiències de dotze veus supervivents del camp d’Auschwitz.Com l’universitari, com Marta Marín-Dòmine i com tots els personatges que ella troba al Canadà (gent que ha heretat altres guerres i altres exilis), la guerra s’hereta en les sobretaules amb els pares, en allò que no ens expliquen o que explicaven en veu baixa. 

En una realitat de migracions interconnectada i global on tot passa molt de pressa, l’exercici de la memòria té una funció encara més imperant que en els contextos estàtics. Sense el record de la guerra i de l’origen dels pares no podem saber de què fugim ni qui som. La memòria familiar i col·lectiva és importants no només en un sentit històric sinó també individual, per entendre la pròpia identitat i la posició des de la qual partim al món. L’Holocaust ha estat prou catalogat i explicat com perquè entenguem, almenys, l’abast del mal que va ocasionar en les vides de tantes persones europees que ens han precedit i que ens han criat. Explicar i recordar, construir relats, fa de la història una advertència eterna. El que no es recorda no existeix