L'estrena ahir diumenge de la sarsuela Doña Francisquita d'Amadeu Vives al Gran Teatre del Liceu va ser un esdeveniment que, de segur, no va deixar indiferent ningú. I no ho dic perquè es produís durant el transcurs d'una jornada electoral inquietant, sinó perquè la producció, signada pel director Lluís Pasqual, altera substancialment el llibret original, fet a quatre mans entre el dramaturg asturià Federico Romero i l'escriptor madrileny Guillermo Fernández-Shaw i basat en la comèdia La discreta enamorada, escrita per Lope de Vega el 1604. 

A parer de Pasqual, un dels llasts que té el teatre contemporani és el costumisme de determinades peces que, a parer seu, pot resultar indigest per a la societat actual, molt més acostumada a un altre tipus de productes. Amb aquest argument, Pasqual planteja una dramatúrgia en què foragita totes les parts parlades de l'obra (característica definitòria del gènere) i en deixa només el que considera les parts més vistoses i boniques de l'obra, els números musicals. El resultat és una lectura contemporània que, en general, dramàticament funciona però que no satisfà els qui volen veure la sarsuela tal com és. 

Doña Francisquita. Antoni Bofill/Gran Teatre del Liceu

De fet, tot i el bon funcionament de la creació, resulta evident que en aquest procés de condensació (o aprimament) es dilueix la psicologia dels personatges, que esdevenen pràcticament cantants maniqueus, i el discurs queda totalment simplificat, quelcom ben propi, com sap el lector espavilat, de la societat actual. La riquesa de matisos o la profunditat del discurs en general no interessen i Pasqual, coneixedor d'aquesta realitat, opta per presentar un espectacle en què cus els diversos números musicals amb una dramatúrgia que se sosté. Quina? 

Al primer acte, ambientat l'any 1934, assistim a la gravació d'un disc de Doña Francisquita per encàrrec del ministeri republicà amb l'objectiu de fer-lo circular per Europa, cosa que justifica l'eliminació dels diàlegs (el castellà no l'entendran, diuen). Al segon acte, ubicat als anys 60, veiem la retransmissió televisiva de la sarsuela, sense parts parlades perquè el ministre de torn truca als estudis d'El Pardo per demanar que vagin per feina, que se saltin els diàlegs, coneguts per tothom, perquè està cansat i vol acabar de veure l'obra abans d'allitar-se. Al tercer acte, situat en l'actualitat, assistim a l'assaig general d'una producció de la sarsuela durant el qual es produirà la visita de Lucero Tena, la gran mestra de les castanyoles, que ve a donar el vist-i-plau al fandango que els ballarins preparen, i que serveix de pretext perquè veiem una demostració de luxe de l'art de la castanyola. Tota aquesta dramatúrgia és presentada per la figura del Productor, personatge encarnat per Gonzalo de Castro, actor que defensa molt bé cada una de les situacions. 

Doña Francisquita. Antoni Bofill/Gran Teatre del Liceu

Lucero Tena/Antoni Bofill. Gran Teatre del Liceu

Tanmateix, el resultat és desigual: el primer acte és totalment estàtic però salpebrat de moments còmics molt ben trobats, el segon acte resulta molt més feixuc, perquè si bé es perd l'estatisme del primer, la finor argumental amb què se sostenen els números converteix tota la situació en una mena de recital amb decoració. I el tercer acte perd tot l'interès dramàtic per convertir-se en una demostració boniquíssima de dansa i castanyola, però sense cap interès per la història de fons que sostenia inicialment l'argument. Ja ho veieu, una producció allunyada de qualsevol tòpic, desigual i en la qual no hi ha, per entendre'ns, ni l'escena de la confiteria ni Cardona disfressat de maja. 

A nivell musical, en canvi, val la pena dir que la producció està molt ben defensada per un equip vocal de primera categoria. Convé, és clar, valorar les seves aportacions com si es tractés d'un recital, perquè al capdavall, i degut a aquesta manca de continuïtat dramàtica i d'absència psicològica, els personatges esdevenen simplement cantants; però des d'aquest punt de vista cal dir que van interpretar les seves parts amb gran eficàcia i bellesa. Maria José Moreno va dominar en tot moment els diversos números del personatge, especialment amb una "Canción del ruiseñor" d'execució pràcticament perfecta, i el tenor Celso Albelo va rebre una forta ovació després de la famosa romança "Por el humo se sabe donde está el fuego". L'orquestra, seguint la batuta de d'Óliver Díaz, va encetar la partitura una mica freda i estrident, però va guanyar en riquesa de matisos a mida que avançaven els compassos. 

Doña Francisquita. Antoni Bofill/Gran Teatre del Liceu

Sempre s'ha dit que a Doña Francisquita Vives ens presenta un retrat del Madrid romàntic d'una forma poètica, acolorida i amb molta vivacitat mitjançant una partitura en què l'ànima popular del Madrid del 1840 llueix en tota la seva esplendor, amb números musicals molt coneguts pel públic. Ara bé, l'espectador que assisteixi a aquesta producció ha de tenir clar que viurà una experiència musicalment interessant però que ha de portar els deures fets, perquè ni li explicaran bé la història inicial ni veurà una proposta escènica del costumisme madrileny. Assistirà a un recital de sarsuela molt ben cantat amb una dramatúrgia d'acompanyament. Queden avisats. 

Turandot. Antoni Bofill. Gran Teatre del Liceu
Gran Teatre del Liceu

La Turandot del futur

Gerard Guerra Ribó