El Premi Gabriel Ferrater de Poesia va néixer l’any 2001, a iniciativa de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i la Comissió Ciutadana Gabriel Ferrater, amb l’objectiu de mantenir viva la memòria del poeta reusenc que va deixar un llegat indeleble a la ciutat vallesana. Es tracta d’un dels premis més ben dotats econòmicament i de més prestigi en el panorama literari del país. Ho palesa la qualitat i la molt seriosa i àvida tasca poètica del catàleg de guardonats.

La presentació de l’obra premiada d’enguany A l’enforcall (Edicions 62), escrita pel filòleg i corrector literari Francesc J. Gómez (Barcelona, 1971), es va oficialitzar en el Monestir de la Ciutat, antiga abadia benedictina construïda entre els segles IX i XIV, a la planta superior del claustre a l’aixopluc de les belles arcades de mig punt que descansen sobre capitells d'ordre toscà. Una seu que, conjuntament amb la veïna Casa de la Cultura, havia acollit les primeres aules de la Facultat de lletres de la UAB on Gabriel Ferrater impartí classes de filologia. La semblança i ressenya del premiat va anar a càrrec de Jordi Cornudella, poeta, filòleg i editor de l’obra llorejada, i de Josep Pujol, catedràtic a la UAB de literatura catalana medieval.  

A l’enforcall és el primer llibre de poesia que publica Francesc J. Gómez tot i que, conjuntament amb Josep Pujol, ha publicat una antologia comentada d’Ausiàs March, Per haver d’amor vida (Editorial Barcino, 2008). Això dóna pistes de quina és la tradició en què s’inscriu Gómez, la del bressol de la poesia catalana seguint les petjades de Cerverí de Girona (no per casualitat un vers seu obre el llibre), de Jordi de Sant Jordi, de Dante i, especialment, d’Ausiàs March. 

La lectura del poemari que, a parer de Cornudella, «enlluerna per la forma», ens afronta a la idea de l’enforcall entès com una bifurcació, com l’obligació a escollir entre dues possibilitats, tenint present que aquella que hagis rebutjat, t’acompanyarà sempre. Cada un dels poemes proposa una forma d’estar davant d’aquesta dicotomia. 

Els versos es construeixen a l’ombra de temes recurrents trobadorescs com l’alba, l’amor, la natura... Una declaració de principis amb l’evident finalitat d’actualitzar sentiments i emocions extretes tant dels poetes clàssics com dels personatges que els hi donen vida. Gómez hi posa la música, com un bard, a escenes literàries clàssiques per restaurar-les amb l’objectiu que el lector reformuli els seus processos imaginatius, «He encès el llum i he escampat a la taula / els meus tresors: bocins de tu, el misteri / que albiro al pur mirall de la paraula».

El poemari s’estructura en tres parts. La primera, En terra d’ombres, el poeta invoca la memòria col·lectiva a través dels mites (Ovidi, Virgili, la Bíblia i postmoderns com Dickinson, Eliot, i Pound). A la segona, En mon ribatge, ens parla de l’amor i de «situacions personals i alhora universals». I la tercera, Vora l’eixida, versa la vida i la mort i, a més, s’esplaia sobre la mateixa pràctica poètica: «Veig clar que parlo fosc i, d’altra banda / vull dir la veritat i dic mentida».

Francesc J. Gómez diu que empra unes normes de composició molt estrictes, conscient que la restricció formal li és un indefugible estímul. «Bado amb rigor, i tiro tort amb regle / un vers poruc que és pura propaganda: / l’excepció que confirma la regla». Tots els poemes, vint-i-set dècimes d’esquemes mètrics variats, tenen la mateixa estructura formal: poemes de deu versos decasíl·labs d’estricte rima i perfecte fonètica, estil purament marquià. I, com a darrer poema del llibre, inclou una sextina que evoca el drama dantesc de Paolo i Francesca. 

A l’enforcall hi llegim una poesia molt elaborada, culta i alhora vital en la qual ens podem reconèixer fàcilment. I se’ns farà encara més propera si seguim les indicacions i notes que el mateix autor afegeix al final del llibre. Cada poema és una peça d’orfebreria amb el mot just i precís que ens sorprèn i captiva a mesura que descobrim els relluents detalls, «Ara que un mar d’aram mor a la platja». Passegem per un itinerari que va de la foscor a la llum, de la nit a l’alba, una veritable invitació a compartir la passió per la vida, un penetrar en la bellesa i ser penetrat, alhora, per ella.

Tinguem aquest llibre sempre ben a prop perquè, com deia Ausiàs March, «herbes no es fan males en mon ribatge».

antonia vicens aelc
Llibres

Dol i dolor. Vida

Xavier Serrahima
Laia Maldonado Llobera. Premi Ventura Ametller
Poesia

La paraula i la runa

Xavier Mas Craviotto