Com que l’últim Knausgård té 1100 pàgines i sembla que el llibre està dividit en tres parts molt diferenciades, anirem a pams. Les primeres 400 pàgines del sisè volum de La meva lluita, la biografia en sis llibres de l’escriptor noruec, són una continuació de la vida monòtona i tediosa de Knausgård, la seva dona i els seus tres fills petits en un pis de la ciutat de Malmö. 

La narració és una explicació, detallada i sistemàtica, de l’espiral diabòlica casa – guarderia – casaque monopolitza la vida del pare de família que escriu quan la vida domèstica li ho permet. És una narració lenta i reiterativa, que en alguns moments s’eleva i es comença a fer lluminosa; però veiem com ràpidament Knausgård la torna a baixar arran de terra i no la vol aixecar, perquè ens vol fer menjar quatre centenars de pàgines patint la grisor existencial de la seva vida. Ens podem queixar, però el llibre va d’això, i l’originalitat del noruec és precisament narrar el drama del nostre avorriment, amb una prosa que s’aguanta pel ritme monòton i addictiu que la caracteritza. 

La seva vida és el terror de qualsevol persona que tingui alguna aspiració intel·lectual, i aquest és el sentit de la seva lluita: fer entendre que combinar la rutina banal amb una certa pretensió de profunditat és difícil. Knausgård s’ha passat sis volums a la recerca d’algun sentit gran en un món ple de coses petites. Però precisament perquè això no és cap novetat, perquè ho hem viscut durant milers de pàgines, tenim la sensació que l’escriptor s’està embrutant en un fang massa sec. Knausgård treballa amb els mateixos recursos, els mateixos temes, les mateixes preguntes sense resposta – formulades aquesta vegada amb una grandiloqüència sovint excessiva –. 

En aquest volum, Knausgård se’ns presenta molt vulnerable, amb una tristesa escandinava una mica pesada. Té un posat d’home intens que no pot ser alegre, que va de dur però que demana tota l’estona ser salvat d’alguna cosa que no se sap ben bé què és, que té molt de talent però és una mica covard. L’escriptor està angoixat, tens. Som al setembre de 2009, ha aconseguit estabilitzar la seva vida i els llibres de La meva lluita són a punt de sortir, però encara no se sap l’explosió que provocaran. Knausgård està més preocupat que mai per la seva imatge, en una barreja d’inseguretat i de vanitat que provoca una compassió que s’assembla massa al menyspreu. 

El seu caràcter fosc i tancat contrasta amb la vitalitat dels seus tres fills, que són una presència constant al llibre. Són una figura paradoxal, perquè són una injecció de sentit i alhora una excusa. Sabem que la seva vida sense fills seria molt més difícil, perquè la seva presència anul·la moltes de les preocupacions que existirien sense ells. És com si Knausgård expliqués que tenir fills és la manera més bonica de rendir-se: “És molt fàcil deixar-se absorbir per la dolçor i l’escalfor dels fills, és molt fàcil deixar que ho siguin tot per tu. Però aleshores no som capaços de crear res més que dolçor i escalfor. Jo en dic deixadesa i per això no puc no sentir menyspreu pels homes que s’hi deixen arrossegar de forma irrefelexiva. Jo sé que se’ls elogia per això, però en realitat el que fan és evitar una responsabilitat. Una responsabilitat més gran”. 

Si el noruec m’interessa des del primer volum és perquè és un senyor que explica molt bé la mesura del nostre temps. Des d’una masculinitat sempre fràgil i sempre en dubte, Knausgård escriu sobre els rols de gènere i és curiós que el tractin de masclista perquè jo li veig un caràcter dualista molt propi d’escriptores: “Concebia el meu jo com un fenomen més aviat barroc, anormal i devastat – escriu – amb un món interior amb total discordança amb l’exterior”. 

D’alguna manera, Knausgård viu com una senyora reprimida, combatent el seu interior explosiu amb la seva aparença freda i inamovible: “això era el que l’exterior representava per a mi, a grans trets, el deure, mentre que l’interior representava la llibertat en un grau molt més elevat. Fins aquests darrers anys no he entès que la retirada cap a l’interior és un perill, que m’allunya de la vida”. 

L’equilibri entre el deure i la llibertat és la tensió que fa que el noruec no es vulgui suïcidar alcoholitzat, com va fer el seu pare; que és un fantasma que sempre el persegueix. Knausgård explica que a l’enterrament del pare el capellà va dir: “es tracta de fixar la mirada”. És una frase que li va quedar gravada, precisament perquè va veure l’abisme que s’obria davant seu si decidia rendir-se a l’impuls de viure sense mirar. El noruec reconeix que sabia perfectament què volia dir el capellà quan parlava de viure amb el buit als ulls, quan mires alguna cosa i “podria haver-hi qualsevol altra cosa o no res”.

Des del principi de La meva lluita sabem que Knausgård s’ha salvat escrivint. És en aquest volum que ens explica que s’ha salvat escrivint novel·la, “una manera de pensar radicalment diferent de la de l’assaig, els articles o les tesis, ja que en una novel·la la reflexió no és una via per accedir a la comprensió situada per sobre dels altres elements sinó que hi és paral·lela. L’espai concebut per l’escriptor és igual d’important que la idea”. 

En moltes pàgines de Knausgård tenim la sensació que és més important l’espai que es crea que la manera com s’omple aquest espai. Per això al noruec el fascina la novel·la, perquè és inexhaurible: mentre tingui marge per a explicar-se, Knausgård anirà omplint pàgines veient quins són els límits del que pot viure i, per tant, del que pot escriure; veient fins a quin punt pot desdoblar-se sobre el seu text. 

Diria que al principi del seu projecte el noruec escrivia per fugir d’ell mateix, per intentar evitar la foscor que se’l menjava. Em fa l’efecte que ara escriu pel motiu contrari; per no deixar-se escapar, per demostrar-se que la seva llibertat interior no ha desaparegut sota la capa de trivialitat que l’aixafa i l’intenta anul·lar. Com que l’home s’ha convertit en un fenomen de masses, se’l pot ridiculitzar sense miraments, perquè la seva figura es parodia com la de l’escriptor torturat envoltat de fama. Però fins i tot en les seves pàgines més dolentes, a Knausgård se li reconeix la intel·ligència i l’intent que fa per veure fins on pot arribar amb el que escriu, que és la feina de qualsevol escriptor que s’ho prengui una mica seriosament. 

No sé si en aquest volum li acabarà sortint, però el que Knausgård intenta fer amb la seva obra és el mateix que ell diu que passa en la literatura de Dostoievski: “l’essencial no és el que és il·luminat, sinó la llum en si”. 

***

Les ganes de beure fins a caure a terra eren les ganes de fugir de tot això per unes hores, i les ganes d’escriure alguna cosa fantàstica, alguna cosa realment extraordinària, d’una bellesa celestial, eren part del mateix. No era una fugida de la trivialitat, perquè la trivialitat també és vida, sinó que era una fugida de la invasió de la vida trivial en el meu jo, del que no parava de dir-me que no era una bona persona, que no era bo per a res, que era un tarat, un vanitós i un incompetent, i m’ho havia dit des que vaig començar a beure amb setze anys.