Estem a punt d’arribar a l’equador del Grec. N’hi ha que ja han vist més de 16 espectacles, altres (només) en portem poc més d’una dotzena i ja comencem a notar els efectes. Estem cansats i fa calor però - ja ho podem dir - estem vivint un festival al·lucinant. Durant la primera setmana hem pogut veure algunes de les grans companyies catalanes de l’actualitat com Agrupación Señor Serrano, El Conde de Torrefiel, Baró d’Evel i, fins i tot, el darrer solo d’Akram Khan. I això només per començar. D’algunes, com dels Serrano i Khan, ja n’hem parlat. També del fantàstic Vania d’Àlex Rigola. Ara toca el torn d’El Conde de Torrefiel, Baró d’Evel i un trio d’allò més peculiar: Sònia Gómez, David Climent i Pere Jou. Què tenen en comú? Estan començant un nou camí.

Primera parada: Sant Andreu, concretament el SAT! Teatre. A principis d’any, la companyia valenciana El Conde de Torrefiel van presentar Las historias naturales al Sâlmon. Es tractava, deien, d’un work in progress d’un espectacle que (amb sort) veuríem més endavant: La Plaza. Allò que vam veure, que molts ja vam considerar un espectacle pràcticament acabat, apuntava un nou camí completament diferent en la història de la companyia: Hi havia una veu en off, hi havia humor i ironia i eren, parafrasejant Lena Dunham, “la veu d’una generació” però no hi havia intèrprets a escena. Ni un. Tampoc hi havia textos projectats. Es tractava pràcticament d’una instal·lació.

La Plaza comença amb el mateix monument floral funerari però han canviat dues coses: Per primera vegada el text, que narra el recorregut des de la sortida d’un espectacle teatral  fins a l’arribada a casa, és en segona persona del singular. El protagonista és l’espectador. Ets tu, soc jo. Potser no tant per imposar un punt de vista com per situar-nos, per primer cop, en el centre del relat. De fet, en un moment de l’espectacle, se’ns explica que el teatre del futur ens obligarà a reflexionar, precisament, sobre el nostre paper com a espectador.

La història, que explora el xoc entre una persona i la societat que l’envolta, sí que passa pels llocs comuns d’El Conde de Torrefiel i està ple de referències fàcilment identificables pels habituals a la companyia. Segona diferència: Hi ha intèrprets però no se’ls distingeix: tenen la cara coberta amb una mena de zentai. Es mouen a càmera lenta, representant escenes completament (o no) dissonants amb el text i creant una imatge plàstica d’allò més potent. Pel camí, però, encara ha canviat o ha desaparegut un altre element: la ironia. Un dels puntals dels textos de la companyia. Tampoc tenen tanta força com en altres espectacles. Potser perquè aquí, l’autèntic protagonista és el paisatge, la coreografia. La Plaza és una experiència estètica que, si t’entra, pot arribar a ser absolutament hipnòtica. “Cuanto tiempo soy capaz de disfrutar mirando una misma imagen?”

La Plaza - El Conde de Torrefiel @photo Els De Nil

Seguim. Propera parada: Poble Sec. Nowhere in particular, neix, expliquen Sònia Gómez i David Climent d’un atac de sinceritat: el rebuig que sempre els ha produït el treball de l’altre. Ras i curt. Durant la primera part de l’espectacle assistim a la trobada des de la diferència. No busquen entendre’s ni trobar-se. No es miren, no es toquen. I al mig Pere Jou, cada cop més performatiu, que intenta mediar. Ara bé, no ens equivoquem: la peça no és una tesi sobre els prejudicis. Tampoc ho pretén. Gómez, Climent i Jou exploren i desgranen tots els elements i les absurdes convencions de moltes trobades. Probablement pequen d’un excés de dispersió però han creat un muntatge ple de petites i divertidíssimes troballes com quan es posen a cantar ‘Ibuprofeno’ com si fos un cant gregorià. Tots tres exploren la forma i troben, encara que no vulguin, un encaix a través de l’humor i l’absurd.

nowhere

Acabem el recorregut amb una petita meravella que fa que t’oblidis de tot. Un espectacle que et deixa amb la boca oberta tota l’estona: Là. La primera part del díptic escènic Là, sur la falaise creat per Baró d’Evel, una de les grans companyies del panorama actual. I no només de circ. Perquè, com demostren amb aquesta joia formada per dos humans, dos colors, un micròfon i un ocell, el circ de la companyia formada per Blaï Mateu i Camille Decourtye està trencant una vegada i una altra amb totes les cotilles imposades i evolucionant, cada cop més, cap al moviment. I fins i tot aquesta paraula se’ls queda curta. De fet, podríem dir que és circ, és moviment i art (plàstic) en viu. I també ens estaríem quedant curts. Evolucionen i exploren nous camins però sense deixar de ser qui són i recordar d’on venen. En aquest aspecte, els més circenses, per exemple, recordaran Tortell Poltrona quan Mateu entra a l’escenari.

A Mateu, Decourtye i Gus (l’ocell) exploren les oposicions i els límits: de la veu, del ritme i de la llum. Demostren, un cop més, una intel·ligència escènica gairebé sobrenatural, una capacitat per atrapar-nos i fer-nos oblidar de tot. Fer-nos somriure, fer-nos riure i, fins i tot, plorar de felicitat. Quina meravella.

CamilleBlai FrancoisPasserini

PASIONARIA 1©LaVeronal
Grec 2018 El Grec o la dansa sense etiquetes Aída Pallarès
Vania/Festival Grec
Grec 2018 'Vania', la llum de la veritat Aída Pallarès
Falsestuff/May Circus
Grec 2018 Plàtans, desolació i còpies Aída Pallarès