Quan als volts de 1592 William Shakespeare va escriure The Taming of the Shrew (traduïda com L'amansiment de la fúriaLa feréstega domada i alguna altra solució similar), mai no deuria pensar que en algun moment de la història podia ser mal vist per la societat. Perquè, ben mirat, el text explica la història d'una dona de mal caràcter a qui el marit tractarà amb rudesa per tal d'amorosir-la. L'obra deixa un evident regust masclista al lector actual, que si bé és capaç de llegir-la dins del seu context històric, no pot evitar de fer-ne, també, una lectura actual. I això mateix és el que ens proposa la companyia Els Pirates Teatre amb l'adaptació musical signada per Ariadna Pastor (text), Adrià Aubert (direcció) i Ariadna Cabiró (composició). Una lectura en què s'altera la història canònica per explicar-nos les vicissituds de quatre dones (Caterina, Bianca, Lucenzia i Trania) que lluiten per guanyar-se el seu espai dins la societat, tot presentant una solució darrera ben interessant, amb un matrimoni homosexual pel mig i, de propina, amb un número musical dedicat al clítoris. Però que ningú s'espanti. Shakespeare aguanta això i més, perquè malgrat l'alteració del text, la nova lectura, ambiciosa i moderna, funciona perfectament.  

Les feres de Shakespeare/Toni Márquez Focus

De fet, puc afirmar -i em penso que no m'equivocaré- que Les feres de Shakespeare, que es pot veure a l'Onyric-Teatre Condal, és l'obra més ambiciosa de la companyia, tant per les seves dimensions físiques com de tota la producció. No és el primer Shakespeare que fan, i de segur que no serà el darrer, perquè hi tenen la mà trencada. Algunes de les idees que ja apareixien fa dos anys a Somni d'una nit d'estiu aquí es mantenen i prenen volada, gràcies a l'escenografia efectiva i simple, estructurada en pisos i un petit amfiteatre, creació d'Enric Romaní. Han hagut de passar divuit anys perquè Els Pirates poguessin gaudir d'un gran escenari, al Paral·lel, que saben aprofitar tot deixant-nos veure una producció estampada amb el seu característic segell: uns actors de nivell, una direcció acurada i atenta tant als moviments generals com als detalls d'atrezzo i vestuari, i també música en directe (sovint amb interpretació dels mateixos actors). Tractant-se d'un musical, val la pena dir que si bé la composició és francament interessant, amb melodies enginyoses, enganxadisses i plenes del caràcter que cada una de les situacions requereix (puntualment algunes peces m'han portat al record fragments d'El Mikado, de Gilbert&Sullivan i d'altres de Lloyd Weber), també és cert que hauria guanyat molta volada amb una orquestració molt més rica, amb més timbres i capacitat de crear més efectes sonors, omplir més l'espai i jugar amb les dinàmiques de forma més evident. Tot i això, l'obra té ritme, té swing, té gràcia i musicalment té la capacitat de mantenir el pols d'un argument que, en algun moment, fa aigües perquè abaixa el ritme i es fa lent. Les obres de Shakespeare a vegades tenen aquest problema. Malgrat tot, la producció és de nivell i paga la pena veure-la, en molt bona mesura gràcies als actors, que compleixen el seu paper amb nota. Laura Aubert i Ricard Farré ja ens tenen acostumats a la solvència escènica, però convindria destacar la bona feina de Laura Pau (quin actriuassa!) i Jordi Vidal (quin domini dels registres!). Els números segueixen la progressió pròpia del gènere i les coreografies són efectives i vistoses. És un espectacle bonic de veure, malgrat l'onada de calor que hem patit dins del teatre (no funcionava l'aire condicionat?), quelcom que ha condicionat la resposta del públic, que estava una mica apagat, més preocupat del ventall que de l'aplaudiment. Més enllà de les anècdotes, però, aquesta producció és una prova més que tenim un país amb un molt bon nivell de formació actoral i musical i que algunes companyies joves prenen el relleu de les companyies de teatre musical més canonitzades del país. Pot haver-hi relleu generacional i això, sense cap mena de dubte, és una molt bona notícia.