Seria fàcil veure Nuestra parte de la noche, l’última novel·la de Mariana Enríquez, Premi Herralde 2019, com una llarga metàfora, en forma de relat de terror, sobre la situació política argentina als anys 80: la dictadura, les desaparicions, el classisme o la violència policial. Seria fàcil perquè en les més de sis-centes pàgines que té la novel·la Enríquez confon a consciència les històries de cases encantades, invocacions del diable i salts dimensionals amb l’obertura de fosses comuns, el control militar de la població o els testimonis de repressió i tortura.

De fet, en un penúltim capítol magistral, on es reprodueix una crònica periodística en primera persona d’un dels personatges, la qüestió de la dictadura i l’obstrucció dels processos de memòria històrica s’aborden directament en un relat cru sobre l’excavació d’una fossa. Però allò que al principi sembla un document rigorós i objectiu sobre la història de la fossa a poc a poc es va desdibuixant -i barrejant- amb les intervencions depravades de “La Orden”, la secta obscurantista sobre la qual s’articula tota la novel·la, i arriba un punt on totalitarisme i gnosticisme satànic passen a formar part d’un mateix deliri místic. 

Però per més evident que sigui aquest paral·lelisme, seria un error pensar que la història de fantasia i terror que explica Nuestra parte de la noche és només un instrument per parlar de forma obliqua de política institucional argentina, abans i després de la dictadura. La reflexió narrativa que Mariana Enríquez teixeix al voltant de la Foscor -una entitat metafísica que La Orden convoca per mitjà de mèdiums a qui tracta com esclaus- va més enllà d’aquesta interpretació òbvia, i pot ser llegida com una aproximació a la idea de mal, en totes les seves declinacions possibles: com a crueltat, com a indiferència, com a assassinat, com a solitud, com a manca d’empatia, com a pobresa, com a tortura o com a exclusió social. 

No per casualitat, la novel·la va mutant i s’adscriu a diferents gèneres literaris a mesura que avancen les pàgines, on aquest mal s’expressa de formes igualment diverses. Nuestra parte de la noche comença amb un escenari vagament postapocalíptic, que recorda el Cormac McCarthy de La carretera, però a poc a poc hi descobrim una novel·la de sanatori, que aborda la qüestió de la malaltia i la dependència, una bildungsroman, una novel·la de campus en el Londres psicodèlic dels 60, una obra de realisme social o la història d’una casa encantada, que té tant de Mark Z. Danielewski com de Henry James. En el centre, tanmateix, hi manté sempre un eix mistèric que resta impertorbable, malgrat que cada capítol aborda aquest misteri des d’una perspectiva diferent,  com si es tractés d’un calidoscopi: la Foscor. 

Com un monstre amorf que s’alimenta del dolor dels altres, la Foscor es fa present en la misèria dels camperols durant la revolució industrial, en la submissió dels colonitzats per l’imperi britànic, en l’assassinat brutal d’una noia enmig d’una guerra, en l’estranya desaparició d’adolescents o en el triomf de dictadors i genocides. La Foscor és un poder pervers que escapa a tota comprensió humana, però que sempre s’expressa a través de la desigualtat i la dominació. El terror que desperta és inintel·ligible, absolutament impenetrable, perquè la Foscor no pot ser concebuda dins l’espai i el temps més que com a obertura esotèrica cap a un altre món, un món que no és humà. 

“L’horror”, escriu Eugene Thacker, filòsof de la New School de Nova York, “és un intent no filosòfic de pensar filosòficament sobre el món-sense-nosaltres”, i crec que la novel·la d’Enríquez és un intent de posar a la pràctica aquesta idea. Nuestra parte de la noche ens confronta amb un imaginari del límit, amb la poètica demonològica de la frontera, on aquesta força enigmàtica i incoherent que és la Foscor es constitueix en un Déu despòtic i capritxós que destrueix i reconstrueix, fereix i guareix, amenaça amb la destrucció absoluta i promet la vida eterna. 

És clar que la novel·la proposa una lectura política d’aquesta demonologia. No només pel context argentí sobre el qual s’estructura la novel·la, sinó també -i principalment- perquè qui s’encarrega de convocar la Foscor és La Orden, la secta formada per unes elits mundials que asseguren el seu poder a través de l’explotació econòmica, el control de les institucions i d’una xarxa criminal que actua d’amagat, segrestant, torturant i assassinant nens per tal de convertir-los en sacerdots del seu culte, recipients que la Foscor pugui ocupar per manifestar-se a través seu. Per tant, parafrasejant a Thacker, no aniríem gens desencaminats si afirméssim que l’horror, en mans de Mariana Enríquez, és un intent no filosòfic de parlar filosòficament d’allò no-humà que hi ha en els humans, de l’amenaça que el món-sense-nosaltres -ja sigui en forma d’extinció de l’espècie o de desastre cilmàtic- ens sobrevingui a conseqüència dels exagerats esforços per perpetuar-nos eternament. 

La imatge que culmina aquesta grotesca ambivalència és la del penjat, una figura que apareix en diversos moments de la novel·la. El penjat s’associa amb la Foscor perquè quan aquesta demana sacrificis ho fa a través de la representació d’un arbre amb cossos inerts penjant de les seves branques: la Foscor desitja morts i soges al coll, més víctimes que alimentin la seva opacitat. Però El Penjat és també un dels arcans majors del Tarot, una carta que tot depenent de la posició en la qual caigui a cada tirada té un significat o un altre, però que sempre es refereix a un estat de suspensió entre la vida i la mort, entre la terra i l’aire, entre la comprensió i la ignorància. 

Aquesta és la posició del lector davant Nuestra parte de la noche. Suspesos entre l’atracció i la repulsió, entre l’esoterisme i el realisme, perduts en el joc de perspectives que aborden la frontera ignota que delimita el que és humà, mai acabem de trobar un lloc confortable des del qual seguir llegint. Això no vol dir, és clar, que la història de Mariana Enríquez no funcioni narrativament: la novel·la convenç en cadascuna de les desviacions que pren la trama. Ben al contrari, la incomoditat que genera és la principal virtut del llibre: sense deixar de ser un relat de terror més o menys tradicional, Enríquez aconsegueix fer-nos dubtar a cada pas, ens obliga a barrejar els diferents nivells de sentit -ontològic, polític, metafísic- i a reflexionar des d’una ambigua posició de passivitat: com a lectors, hem de prendre decisions i acceptar sacrificis, igual que el Penjat. Per suposat, acabem la novel·la sense saber què és la Foscor, amb els mateixos dubtes que un dels principals protagonistes quan diu que: “el problema es si habla para nosotros o solamente habla en su abismo, si lo que habla es el hambre sobre el vacío. Si tiene algo más que la inteligencia de la tormenta o la tierra cuando tiembla. Si es algo más que otra ceguera, solo que nos parece iluminada porque no la conocemos”.