Caitlin Moran (1975, Brighton) va fer escolarització a casa -amb set germans i ajudes socials- i les pel·lícules i sobretot els llibres la van educar i la van fer qui és. És per això que per ella és tan important la utilitat de la literatura. “Si tens el privilegi de ser escriptora, guionista o artista en general, tens l’obligació de ser útil i divertida. Concretament, per mi és bàsic escriure per a noies que a vegades se senten soles, perquè sembla que una adolescent hagi de tenir sempre una quadrilla d’amigues i una mare disposada a ajudar; però no és així.” 

L’any 2014, tres anys després de publicar la novel·la autobiogràfica Cómo ser mujer (2011), la periodista i escriptora britànica Caitlin Moran, va escriure Cómo se hace una chica (2014) –també disponible en català–, el primer llibre de la trilogia sobre la vida de la Johanna Morrigan, una adolescent de Wolverhampton, d’una família nombrosa amb problemes econòmics que es fa crítica musical d’una revista londinenca sota el pseudònim de Dolly Wild. Si bé no són poques les ressonàncies biogràfiques amb l’autora, Moran vol deixar clar que es tracta d’una ficció, inspirada sovint en les seves experiències, però ficció.

Caitlin Moran/Efe

La segona part de les experiències vitals de la jove Johanna Morrigan ha arribat aquest 2020 a Espanya amb Cómo ser famosa (Anagrama). Són els anys noranta i una esbojarrada Johanna de dinou anys es muda a Londres com a columnista musical en plena apoteosi del britpop (pop britànic). A través d’una sèrie de contactes sexuals i personals, ella aprendrà que el sexe pot no ser incòmode, pot arribar a ser meravellós. Una segona història sobre l’autoaprenentatge i la superació personal de la Johanna, aquesta vegada en companyia d’una amiga irreverent i d’un primer amor intermitent. 

Com ser famosa no és un llibre amb tips sobre com arribar a la fama sinó una reflexió al voltant de les diferents formes de fama i la seva implicació en l’àmbit personal. Els tres personatges principals que acompanyen la Johanna en aquesta nova aventura són o seran famosos: Jerry Sharp, un comediant de la televisió, Suzanne Banks, la cantant d’un grup femení anomenat “The Branks” i John Kite, un músic que acaba de fer el salt a l’estrellat. Així doncs, la Johanna està rodejada de celebritats i si bé ella voldria que els seus articles la fessin famosa, la fama no li arriba per mèrits professionals. La Dolly Wilde es fa famosa per una cinta sexual que en Jerry Sharp difón sense el seu permís. La Johanna, després de plorar, de fer-se petita i de fugir, s’adona que aquesta vergonya li pertany al culpable i troba una atrevida forma de tornar-la allà on pertany, a l’agressor. L’autora explica que, després d’una agressió sexual, l’home encoloma la vergonya sexual a la dona, que la carrega i la pateixen erròniament.

Caitlin Moran/Efe

El llibre, amb aquest retrocés de trenta anys, capta el moment en què la mateixa autora tenia setze anys i com la protagonista, intentava obrir-se camí en el periodisme musical. El pop britànic dels noranta és considerat com una gran creació i es poden trobar infinits documentals que en parlen, però el que no sempre es diu, explica Moran, és que el món de la música girava entorn dels homes. Els grups de música, els productors i fins i tot els seguidors eren homes. “No estava ben vist tenir groupies, però la ironia és que moltes de les bandes es van fer famoses gràcies a aquestes noies adolescents que els hi donaven el superpoder de l’amor incondicional.” Moran explica en el llibre com The Beatles van canviar el món amb les adolescents recolzant-los. Ells van saber escoltar-les i cantar per a elles.

“Les meves filles adolescents s’entossudeixen a tornar als noranta i jo els hi dic que poden beure i follar, però que de tornar als noranta ni parlar-ne”. Moran parla del gran avanç que hi ha hagut en matèria d’igualtat de gènere. En aquella època qualsevol es podia posar amb el comportament i els gustos d’una adolescent. Ara reconeixem el seu poder perquè gràcies a les xarxes socials ja no estan soles i si a algú se li acudeix criticar a Taylor Swift o a Beyoncé, un exèrcit d’adolescents el destrossarà. Així mateix, mentre que abans les dones s’avisaven entre elles de qui era el paio perillós al lavabo, ara es comuniquen i veuen que les agressions sexuals i el maltractament de gènere no és una vergonya pròpia sinó un problema del sistema. Han sorgit lemes com el Me too, que han demostrat que les paraules canvien el món. L’escriptora posa l’exemple del cas de Harvey Weinstein, en què hem vist diverses fases: algú diu el nom, altres la segueixen, es comparteix i es prenen mesures legals. Però matisa que “encara falta el canvi real, queda molt de camí i hem de fer que continuï. Al Regne Unit, només el 4% de les violacions són condemnades a judici. Si tenim en compte que moltes ni tan sols són denunciades, ens trobem amb un país on pràcticament és legal la violació. Un país és tan bo com arriba a ser el seu sistema legal i al Regne Unit aquesta seguretat no existeix”. 

Les meves filles adolescents s’entossudeixen a tornar als noranta i jo els hi dic que poden beure i follar, però que de tornar als noranta ni parlar-ne

Moran remarca que hi ha homes bons, que els coneix i els ha posat al llibre. De fet comenta que en el feminisme s’està fent la meitat de la feina: “Ens hem centrat en les dones però un dia vaig preguntar per Twitter als homes quins eren els seus problemes i  em van respondre que la vida dels homes joves en un feminisme fort podia arribar a ser més difícil que la de les noies: en segons quins ambients no podien expressar els seus sentiments, les dones els concebien com una amenaça quan anaven de nit pel carrer, si es divorciaven la custòdia era per ella, els podien acusar de pederastes si saludaven a un nen pel carrer, etc. Té lògica que molts homes sentin que estan perdent el tren perquè mentre nosaltres guanyem llibertat ells no avancen. Les dones ens hem organitzat durant cent vint anys i hem lluitat per abandonar la separació de sexes, ens hem apropiat de coses que definien els homes i hem assumit el rol masculí. Fins que els homes no vegin com de brillant és el rol femení i s’organitzin per absorbir la feminitat, la divisió entre sexes no desapareixerà”, conclou Moran.   

Caitlin Moran/Efe

Fins aquí hem parlat de la part útil de la novel·la, però Moran no es queda aquí. Ella defensa un feminisme de força, supervivència i humor. “Les dones mereixem superar els rols del trauma trist. El feminisme és llibertat i diversió. He omplert el llibre amb tot l’humor que tinc i l’he acabat amb sexe, perquè no pot ser que els adolescents creguin que el sexe és el que veuen al porno, on professionals cobren per pegar i asfixiar. Hem de passar als nostres adolescents la informació de com és un bon clau. Aquesta informació no està a internet, l’he buscat i no hi és”, diu rient l’autora, qui en el llibre parla de sexe incòmode, sexe amistós i increïble sexe d’autoconeixement.

Fins que els homes no vegin com de brillant és el rol femení i s’organitzin per absorbir la feminitat, la divisió entre sexes no desapareixerà

Moran s’acomiada anunciant que d’aquí a tres anys (abans farà una novel·la de ciència-ficció) té previst publicar Cómo cambiar el mundo, la tercera entrega de la saga, en què la Johanna es ficarà en política “perquè les dones treballadores tenen molt a dir en política. Jo he optat per quedar-me en la cultura i en els llibres perquè tot i que m’encanta la política, crec que és massa lenta. El feminisme no té normes ni paperassa, es tracta de dones explicant la seva història i canviant el joc. Per això és un honor ser escriptora”.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat