No li direm poemari. 

D’aquesta sentència ningú no s’hauria de preocupar. Fa temps que vinc advocant per la destrucció dels poemaris, cada vegada més sotmesos a l’escriptura ràpida, imposant la mateixa velocitat al lector. Fast Poetry, homòloga del Fast Food. Fa uns mesos, fins i tot, vaig dir pel Twitter (lloc on definitivament no s’han de dir les coses), que hi havia premis literaris els quals ni tant sols reconeixien obres d’autor a les seves bases (per a que s’entengui: poemaris d’un sol poema, o d’uns pocs però molt llargs). Doncs bé, a l’Excepción d’Elizabeth Duval hi trobarem una estructura molt agradable. Sense canvis de tema cada quatre versos i mig. Vuit poemes en 63 pàgines, 85 en total. 

El pròleg, com ja ens té acostumats la poesia actual (dins i fora l’estat espanyol), és una apreciació emocional a l’autora mitjançant el nomenament de tot un conjur de fets i situacions viscudes (pel que es fa entendre: virtualment) entre, en aquest cas, l’emissor Rodrigo García Marina, i la receptora Elizabeth Duval. Qüestions vinculants, que es podria dir. El pas del temps ha acabat suprimint el pròleg crític; el té ennuegat a unes golfes per a que no senti l’aire ni tampoc la seguretat de la terra ferma. L’elogi emocional com a forma dominant de presentar un llibre juntament amb la seva autora és un acte conscient d’algú defensant un estat de les coses molt concret: la cultura com a institució del reconeixement social. 

Una cosa així va continuar fent l’editor de Letraversal, Ángelo Néstore, a la presentació d’Excepción a la llibreria Calders. Aquell dia va arribar a dir que el llibre d’Elizabeth Duval era una xarxa de cures (“red de cuidados”, per a qui no estigui familiaritzat amb el llenguatge). La qualitat de l’obra va haver d’esperar la intervenció dels altres ponents (Eudald Espluga i Alicia Valdés) per a veure’s interpel·lada directament, amb intervencions prou interessants

Tornant al llibre, Rodrigo García Marina es pregunta com és que amb tanta agitació literària formal, res no canvia. És premonitori. Podem aturar el film justament al fotograma on quasi se n’adona de que les formes i el contingut són dialècticament idèntics, essent el segon el factor dominant. Tot allò que canviï sense tenir en compte, com si diguéssim, el fons de la qüestió, està destinat a reforçar-lo. Contràriament, només trencant la deriva dels continguts, hom serà capaç de donar-li sentit i realitat a les formes noves. 

Aquelles persones que es prenen la poesia com un exercici d’investigació saben que la distribució atòmica d’un diamant només pot canviar la seva figura geomètrica amb altes temperatures. I això és precisament el que provarà de fer Elizabeth Duval. Directa al gra. Foc. Foc concret. Catalunya. Fets post-sentència. Estat d’excepció. Primer, la pregunta: 

oh en la Ciudad Condal en esta noche
una persona enciende el primer fuego
que abrirá cada una de las historias del mundo

y la única pregunta es si entre nosotros alguien
formulará la última pregunta, nos traicionará
o se atreverá a apagarlo:
¡rosa! ¡rosa! ¿florecerás este año? ¡ladra! ¡ladra!

(1.La rosa florecerá en fragmentos audiovisuales)

Seguidament, la hipòtesi:

                                   Nadie escribe para nadie nadie enciende
para nadie nadie arde nadie arde nada pasa.

     (Ídem)

Antecedents: 

no hay democracia fuera del estado
de derecho
llevada a sus últimas consecuencias
esa obcecada prevalencia

no hay nervios fuera del estado
de derecho
donde los hombres muertos en
su obcecada prevalencia

no hay silencio fuera del estado
de derecho
sin sus señorías tan elegantes
tan inteligentes O O O O

(2.Todos los fuegos anteriores)

Finalment, l’anàlisi: no hi va haver foc real a Urquinaona. No cerqueu literalitats. No era foc perquè ningú no pretenia portar a terme l’objectiu polític de la independència. Ningú. I l’única cosa que aquells fets-foc han deixat és romanticisme i performance, cosa de la qual el poble català en va sobratLlueve sobre mojado, arriba a dir l’autora. 

Elizabeth Duval

Ara bé, la performativitat del text d’Elizabeth Duval no només s’expressa en termes de contingut sinó sobretot formals. La performance, en aquest cas, no solament és deguda al mimetisme que imposa la simbiosi amb els fets que l’autora vol descriure, sinó també amb el moviment literari que l’ha introduït al món editorial i de la publicació. “Excepción” és producte, com deia, de la concepció i pràctica de la cultura com a institució per al reconeixement social. I cada vegada més, els autors, publicitaris provant de renovar i ampliar constantment la identificació del públic, es veuen obligats a gesticular més fort, a sortir-se dels marges i a parlar clar en algunes coses. Així, a “Excepción”, veiem estructures forçades, repetitives, cubisme poètic, i també grans paraules construïdes sense els ciments necessaris. 

D’aquesta manera, Elizabeth Duval també serveix per a dissipar l’olla a pressió de la literatura del màrqueting, de la qual es començava a dir que no era capaç de mostrar alguna cosa que no fos el Jo (entenent això com a publicitat pròpia). I era cert. No obstant, ara també és capaç de fer-ho sense que sembli que el medi social no existeix: és allà; a vegades passen coses; reflexionem sense cap tipus de direcció, quasi com venir a parlar de l’espontaneïtat d’un moviment polític de manera igualment espontània i individualitzada. 

D’una manera o altra, Elizabeth Duval ha aconseguit que el seu contingut literari estigui determinat (i ho faci saber explícitament) pel contingut de la realitat. Amb obres com “Excepción”, aquelles persones que s’han afanyat a fitxar-la, s’asseguren que els dissidents poètics també consumeixen els productes publicitaris. Aquesta era la peça que ha mancat fins ara i que ha permès que hi torni a haver molt de camí per a recórrer. Quelcom molt profitós que mitjans com El País no han perdut oportunitat de festejar. 

No obstant el que dic, aquest és un llibre amb certs detalls que deixen entreveure el talent de la seva autora, amb fragments basats en T. S. Eliot o altres en què, si no es deixés emportar per monòlegs infantils copiats literalment d’alguna conversació tinguda, o per ocurrències buides i existencialisme rebaixat, hom tindria la sensació d’haver estat a punt d’acariciar amb els dits el llenguatge poètic. 

Així doncs, tampoc no li direm poesia. I no és perquè li haguem negat la categoria de poemari. Siguem justos amb el futur: no només trobem connotacions poètiques als llibres. D’igual forma, no és pas perquè no hagi aconseguit trencar la deriva dels continguts literaris. De fet, al seu editor li semblava tota una acció terrorista haver acoblat el llibret en paper de vidre. A més, pel que fa a altres autors presents, passats i futurs, no és ni ha sigut necessari mai res d’això per a assolir un llenguatge poètic propi.

Traieu-vos-ho del cap. A l’Excepción d’Elizabeth Duval, edició de Letraversal, no li direm poesia senzillament perquè tots els pilars en què es basa, com a obra, són una impostura; un error de mostratge. En altres paraules: no li direm poesia perquè no ho vol. 

I ara, si m’ho permeteu, passo a bastarditzar el seu llibre, doncs no veig una altra manera de senyalitzar el respecte per l’obra criticada:

Surréalisme de l’eficàcia 
polyclinique de la mesura
dels índex, avui poso fi que 
m’abasta, que m’abasta
l’avui. Suggereixo lliurar 
l’escorcoll a la policia    -nos
altres tenim la fi. Horroritzeu
el faisà no ens seguiu
de la nostra vila que      -nos 
tornin, rondar com l’he vist.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Elizabeth Duval
Llibres

Elizabeth Duval, pàlida reina

Eudald Espluga
La Lira de las Musas
Llibres

La poesia pop turbo adolescent

Adrián Salcedo Toca