Imagineu-vos un jardí petit i frondós, d'una casa estreta en un barri del sud de Londres. Jardí i casa estan desbordats de gent. Imagineu cerveses i gots de vi i llums als arbres i nens que passen rapidíssims, com serps, entre les cames dels adults que amb feines es poden moure. La casa ha estat reconvertida en espai expositiu i és, temporalment, el lloc on es troba la galeria d'art contemporani Matt's gallery. Al mig del que potser era la sala, o l'entrada, o el menjador, o vés a saber, hi ha un cub, de tres metres per tres metres, amb un forat i una pantalla. Un projector analògic projecta una pel·lícula a través del forat, damunt d'una pantalla de dos pams. La gent s'acumula dins del cub i es cargola, i seu a terra i s'arrepenja a les parets per veure quinze minuts de Ghost Strata, una pel·lícula de Ben Rivers. El director de Matt's gallery és Robin Klassnik, que es passeja amb una camisa de bananes. En Matt és el seu gos.

IMG 2215 (1)
Aquesta pel·lícula va de tu. Totes les teves pel·lícules van de tu. I del temps. Diu una veu de dona mentre tira les cartes a la càmera. La roda de la fortuna. En Ben Rivers riu de fons. Tímid. Amable. Febrer. Un fotimer d'orenetes voletegen sobre un llac boirós menjant mosquits. Març. La càmera es mira amb parsimònia les ganyotes d'una muntanya. Un seguit de fulles. Abril. Uns coloms. Un riu. Les imatges d'en Ben Rivers, gravades en 16 mm, i revelades a mà, són plenes de rugositats i grans, sovint cremades, i enquadrades en algun punt entremig de la precisió, el descuit i l’impuls. Rivers grava, com qui mira, entre el documental i l'etnografia, fent un inventari del que l'envolta: Sao Paulo, Krabi, a Tailàndia o Nottingham, en el cas concret d'aquest film. Marroc, Noruega, Japó, Tuvalu, Estònia o la República de Vanuatu, entre tants i tants trossets de món.

Aleshores, a la pel·lícula apareix un túnel, després un senyor. Pell colrada, cabells blancs, veu greu. Amb feines ens mira. Senyala les muntanyes, les parets, el forat del túnel, com una o. L'home és el Professor Zalasiewicz. Som en un túnel de trens que travessa muntanyes de gres a Nottingham. La càmera es mira la mà del professor, que senyala amunt, amunt, com si fos un ocell. La veu de l'home, de fons, ens parla de l'estrat fantasma. Els forats a les roques que el tall del túnel ha descobert, guarden informació dels elements que omplien el que ara és un buit, una absència, ens explica. Rastres geològics i antropològics acumulats durant milers i milers d'anys de sedimentació. La pregunta: ¿Quins rastres estem deixant nosaltres ara mateix, i què en quedarà d'aquí milions d'anys?, s'obre com un ou.

IMG 2233 nacional
El projector espetega de fons. Algú ens diria que les pel·lícules de Ben Rivers són com un somni, o potser com un riu d'imatges precioses i evocadores. Jo parlaria d'alguna cosa més precisa, més poètica, més matèrica, més lliure, més articulada, encara que aquesta articulació no faci servir les estructures del llenguatge o de la narrativa. Els films de Rivers, com un esguard molt savi, ens porten d'un lloc i d'un objecte a l'altre, partint de la certesa que hi ha algunes idees, algunes sensacions, algunes connexions i alguna màgia que només es pot aconseguir així, amb imatge en moviment, o cinema experimental, o com vulguem dir-n'hi. 

La pel·lícula que un dijous de finals de maig mostraven a Matt's Gallery, parla dels rastres, de les traces, dels estrats i de l'impacte de la presència humana a la terra. Tenia raó la senyora vident que llançava les cartes: aquesta pel·lícula va d'en Ben, i del que a en Ben li interessa. Va de nosaltres, i va del temps i de la memòria. Va de mirar-se el món, va d'escoltar-lo i de provar d'entendre'l. Ghost Strata és una perla, com tota la filmografia del cineasta, i és també una peça més d'aquest món, intel·ligent i sensible, que Ben Rivers construeix des del gest de la mirada.

Forensic Arquitecture
Arquitectura Arquitectura Forense Irene Solà
Talk Trouble Performance claudiapages 8
Art contemporani Ei, Clàudia Irene Solà