Ramon Mas escri(viu) ben còmode a les afores que ell mateix ha inventat, l’univers rural de Puigsech, indret imaginari que li ha permès escriure notablement sobre el panòptic abusiu, la mirada de l’altre i la impossibilitat d’evitar la moral. Estigmes és una nouvelle sobre l’adolescència d’un nano mig ronsa, temptat per la química il·legal, que d’antuvi mostra ferides cristològiques a les extremitats i a qui persegueix l’ombra d’un pare tarambanes o genial (depèn de l’interlocutor). Aquest és el primer estigma, el físic, que l’aïlla la singularitat de la resta d’habitants del seu entorn, i que és al seu torn metàfora de com el poble et marca i et du a la marginació: “Si vols seguir vivint aquí, assumeix que ja no tornaràs a ser una persona normal. Prepara’t per als dits que assenyalen. Prepara’t per als judicis i les sentències, i, si em vols cas, vés dibuixant els plànols del teu món paral·lel.” 

Mas fila admirablement l’estigma del prota en aquest “món paral·lel” intransferible, com així ho és el del seu psiquiatra amb pretensions burgeses o el borratxo del poble, en Jep, que protagonitza el capítol més perfecte del llibret en la descripció científica d’un mamador: “Ho tenia tot calculat perquè el crepuscle l’enxampés amb el grau de borratxera adequat. Durant el dia ponderava el nivell d’embriaguesa idoni, fent equilibris sobre el punt just per no arribar massa tort a l’hora bona.” És en fragments com aquest en què l’estigma es mostra en la seva doble naturalesa, primer com una pseudo-realitat innòcua feta de xerrameca, però nogensmenys efectiva quan el propi estigmatitzat mira de treure’s de sobre la llufa penjada amb malícia. Aquí Mas fila prim, i aprofita per denunciar el cinisme que diferencia entre l’estigma de la droga il·legal i l’aparent bondat de la farmacèutica.

És admirable que un autor a qui plau tant l’horror (T.E.D. Klein, al cel no arribis!) el disfressi amb tanta habilitat de cruesa ambuna prosa pràcticament clínica que sovint esbandeix tot allò més terrible amb una nota d’humor. Potser l’horror i la violència d’aquests Estigmes sigui precisament la lleugeresa moral amb la qual apartem del nostre quotidià allò que no ens acaba de semblar normalitzable. És lògic que la novel·la tingui aquest gust pel retrat d’adolescent, car és precisament aquesta època de la vida on tendim a salvar conductes que després ens semblaran risibles. L’enfocament és oportú, i més encara quan els adolescents d’avui (post-Facebook, post-Twitter, post-Instagram) tenen una quantitat immensa d’estris manllevats de la societat de l’espectacle per tal de justificar la follia. Abans, als vuitanta, això de ser pipioli no tenia tant de glamur, i és ben lògic que provoqués un sentit molt més alt de buidor existencial, i més si es vivia a les afores.

Com em va passar amb el seu anterior llibre, admiro sincerament la prosa coetzeeiana de l’autor, i estic segur que cada capítol, malgrat tingui només quatre o cinc folis, li ha provocat una suamenta de cal déu. No obstant això, com ja em va passar amb Afores, quan cloc un nou volum d’en Mas no puc evitar sentir una sensació d’incompletesa, car podríem estar davant d’un autor que ens regalés llibres faulknerians bestials sobre el seu univers, però que sempre es queda a mitges per un desig complaent de caure en la pièce bien fait. Aquest deu ser l’estigma de l’autor, i n’estic segur que no és ni per manca de voluntat ni per gasiveria. Però quins llibrassos podries fer, benvolgut Mas! No ens facis resignar-nos amb una simple excel·lència! No parlo pas de llargada, ja m’enteneu, ni d’eixamplar la fullaraca. Però cony, fes-nos un gran llibre, Ramon, que l’esperem!