L’Aitor no té una vida regalada. Se sent maleït i li sembla que tot el que toca se li podreix entre els dits. La vida es precipita i a vegades ens atropella, però hi ha barris, hi ha famílies, hi ha persones que semblen estar sempre en el punt de mira d’una mena de déu psicòpata. L’Aitor ha fet de l’escapisme el seu estil de vida: no hi va ser quan el necessitava la Sofi, la mare de la seva filla; és incapaç de plantar cara al seu germà gran, i ara que la mare és a l’hospital, no gosa ni traspassar la porta de l’habitació per veure si se’n surt o no. Però les coses encara poden empitjorar. Aquesta és la premissa que podem llegir a la contracoberta de Escapisme, el nou llibre que presenta el periodista, escriptor i editor Marc Moreno. L’autor torna a recórrer a allò que més domina, una història sotragada d’un antiheroi de l’extraradi de Barcelona, per portar-nos una novel·la totalment nova.

Marc Moreno, ha publicat més de deu novel·les negres entre les quals ja destaquen Temps de rates (guanyadora del Premi Crims de Tinta l’any 2017) per la duresa dels seus personatges. L’autor s’ha anat creant un nom per la construcció de personatges desencaixats en la societats o, tal com ell els anomena, peces defectuoses. I aquesta nova novel·la no n’és cap excepció.

Moreno ha aconseguit crear un estil propi que li ha valgut el sobrenom de El Tarantino de la Verneda. Els universos que crea ens els baixos fons ja són un clàssic de la seva literatura i els retrata amb un realisme i dinamisme que ens permet penetrar en l’acció en profunditat. A Escapisme trobarem precisament tots aquests elements per presentar-nos una nova trama. La Verneda torna a ser un dels personatges principals i és que el retrat és d’allò més acurat, des dels parcs, els bars o els carrers on els joves hi fan de les seves. És el retrat perfecte per emmarcar-hi tot allò que Moreno ens explica en aquesta novel·la presentada el passat mes de gener.

Amb un inici d’allò més trepidant, una caiguda des d’un quart pis, comences a fer-te teus els personatges fins que de mica en mica veus els grisos, per no dir negres, que amaguen i perds tota l’empatia que havien guanyat. Però això és una gran virtut de la història, ja que els personatges d’Escapisme són uns perdedors, i els hem de veure així, com el que són: egoistes, mal educats, sense esperances a la vida i amb un do per trobar-se els problemes. No és un llibre que busqui la justícia poètica ni la redempció de ningú, és una llibre dur, amb una història dura. Ara bé, històries reals i molt més properes del que sovint volem pensar. L’Aitor és l’ase dels cops per qui encara podem sentir certa esperança, tot i que l’entorn que l’autor li ha creat no afavoreix gens al personatge i les coses se li compliquen a cada pàgina que passem del llibre. Amb el rerefons de l’atemptat a les Rambles de Barcelona, l’Aitor comença a maquinar un pla per sortir-se de tots els fregats en què s’ha vist embolicat, i és en aquest punt on rau tota la intriga de la història que fa que sens dubte ens veiem obligats a devorar pàgina rere pàgina. Ara bé, de nou sorprèn que amb tot el que arriba a passar, i amb la gran quantitat de “fills de puta” que hi ha a la novel·la, el gran malvat continua sent la societat. Perquè el cap i a la fi és la societat que empeny a aquestes persones a fer el que realment fan, i aquesta és la magnífica idea que explota l’autor en aquest llibre

El retrat social barrejat amb la història de supervivència d’un noi de barri marginal amb recursos minsos o més aviat escassos és el trencaclosques de peces impossibles d’encaixar que ha enamorat el món de la novel·la negra catalana. Agafeu-vos fort al volant perquè l’autor ens conduirà per una història trepidant, ràpida i plena de girs narratius que et van desencaixant la mandíbula constantment fins arribar al final, final que ni t’esperes ni intueixes i que culmina el llibre com la gran traca al castell de focs de festa major. La veu narrativa freda i distant contrasta amb una segona veu molt més intimista i de caire retòric; és la veu interior de l’Aitor. Un recurs molt intel·ligent per tal d’entrar encara més en l’ànima del personatge. Val la pena seguir de ben a prop en Marc Moreno si això és el que ens promet. Amb aquest amb estil definit com a tarantinià per tots els mitjans, torna a presentar una novel·la impossible de deixar aparcada. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat