No passa cada dia que el Gran Teatre del Liceu aculli l'estrena mundial d'una òpera. De fet, no d'una òpera qualsevol sinó d'un dels millors compositors vius del país. Això ja és una gran notícia, perquè com fa temps que venim reivindicant des d'aquesta tribuna, la funció d'un teatre d'òpera públic no és només la de programar títols de repertori sinó també la de fer d'altaveu d'aquelles noves creacions operístiques del nostre temps. Enhorabona, doncs, per la iniciativa. Però no correm tant: una valoració ajustada a la realitat convé que sigui més global. 

L'enigma di Lea. Gran Teatre del Liceu © Antoni Bofill

L'enigma di Lea és una òpera amb música de Benet Casablancas (1956) i text de Rafael Argullol (1949) clarament expressionista. En primer lloc, perquè a nivell dramatúrgic està plantejada com un drama d'estacions al més pur estil expressionista: la història es va desenvolupant en un seguit d'escenes en les quals l'explicació del drama és bàsicament narrada, sense que es produeixin diàlegs dramàtics. De fet, tant és així que resulta inevitable de pensar en l'efecte de distanciament (Verfremdungseffekt) defensat per Bertolt Brecht, ja que l'òpera presenta els esdeveniments d'una manera tal que resulta complicat que l'espectador senti cap tipus de compassió pels personatges. L'accés al drama és bàsicament intel·lectual, distanciat, fred, a estones lent. Fins i tot el cor assumeix la funció de narrador. D'altra banda, titllar la música de Casablancas d'expressionista seria força reduccionista, però sens dubte per al públic majoritari serà més fàcil entendre que es tracta d'una música més propera als compositors clarament expressionistes, com poden ser Alban Berg, Arnold Schoenberg, Bela Bartok o Anton Webern. És a dir, és música completament contemporània (quina obvietat, oi?), en l'estil personalíssim de Casablancas, farcida d'una gran riquesa tímbrica, amb complexes textures contrapuntístiques i amb diversos contrastos rítmics. I, també, amb alguns passatges de sprechstimme, un recurs clarament expressionista. Probablement la música ha estat el millor aspecte de l'estrena del passat dissabte. Perquè, diguem-ho clar, la voluntat d'Argullol és la d'explicar-nos un conte mític, protagonitzat per Lea, la puta de Déu, però a la pràctica el text acaba resultant una mica pesat, pel que té de redundant, de poc teatral, fins i tot de pedant. El punt de partida inicial és interessant: narrar la història d'una noia condemnada a viure eternament vagant pel món per haver descobert el secret de l'eternitat. Però en lloc de fer-ho de forma teatralitzada, Argullol opta per una faula filosòfica i moral, amb referències velades al món dionisíac i apol·lini, a la idea de llibertat i a la consecució d'una bellesa redemptora que és clarament (i únicament) femenina (i ja que hi som posats, diguem-ho de passada: no em sento capacitat per fer una lectura feminista de l'obra, però sens dubte el pas del temps segur que ens en brindarà alguna, que serà molt interessant de llegir). Hi ha un altre aspecte del llibret que va cridar-me l'atenció: el text està escrit en italià (tot i que inicialment fou redactat en castellà i posteriorment traduït), però en canvi les intervencions del cor són totes en català. I per què?, podria preguntar-se un lector encuriosit. Doncs no hi ha cap motiu dramatúrgic que ho justifiqui. De fet, el text de l'òpera podria ser en alemany (cosa que tindria més sentit, tractant-se d'una proposta expressionista) i les aportacions del cor, per exemple, en rus, i seria ben bé el mateix. 

L'Enigma di Lea. Gran Teatre del Liceu Antoni Bofill

Aquesta clara influència expressionista també es veu en la direcció escènica de Carme Portacelli, que presenta unes actuacions sovint grotesques (especialment en l'escena del Doctor Schicksal). La sensació és que la direcció actoral sap traduir millor la proposta musical més que no pas el llibret. La de Portacelli és una lectura efectiva i neta, amb una bona direcció de la massa coral. L'escenografia de Paco Azorín afavoreix la creació d'un clima grotesc i simbòlic. Tot i això, no vaig entendre el per què d'unes projeccions sovint gratuïtes, que simplement omplien el buit. No molestaven però tampoc no aportaven res al drama (més que en algun moment, quan apareixien ulls i boques a propòsit dels vigilants de Lea). Va produir-se, també, una dansa de fluorescents injustificada, tal vegada pensada per narrar el vaivé emocional (si és que hi havia emocions) de la relació entre Lea i Ram, els dos personatges clau del text, que van cloure la representació amb una mena de duet d'amor d'una gran bellesa musical. 

L'Enigma di Lea - Gran Teatre del Liceu Antoni Bofill

Més enllà d'això, un dels èxits de la tarda va ser la feina ben feta a nivell musical. L'orquestra, sota la batuta de Josep Pons, va saber crear les diverses atmosferes ideades per Casablancas en una partitura d'una gran complexitat. Alhora, tant el cor com els cantants van fer una feina encomiable. Els intèrprets, entre els quals van destacar Alison Cook (Lea) per la seva versatilitat, José Antonio López (Ram) pel seu cant rotund i Xavier Sabata (Doctor Schicksal) per una gran capacitat interpretativa, van encarnar els diversos personatges d'aquesta òpera amb passió i entrega. 

L'Enigma di Lea. Gran Teatre del Liceu Antoni Bofill

La sensació general després d'haver assistit a l'estrena és una mica agredolça. Un conjunt d'intèrprets excel·lents (i, a més, majoritàriament de casa) per a una producció que va interessar-me musicalment però que va deixar-me més aviat fred pel que fa a la història. El públic del teatre de la Rambla (deuríem ser unes sis-centes persones) va aplaudir l'estrena amb cordialitat, amb algun entusiasme puntual. Tot i això, serà el pas del temps qui haurà de jutjar en la seva complexitat aquesta obra.