Qualsevol que segueixi una mica de prop la literatura catalana contemporània sap que començar bé una novel·la és fàcil però acabar-la no ho és tant. Em faig farts de veure idees bones i veus potents que arrenquen un llibre com un cavall sicilià i el tanquen amb la cua entre cames. Jordi Nopca fa molts anys que segueix atentament, amb el seu esperit de fura detallista, les novetats del panorama literari. Potser per això ha estat sis anys escrivint ‘La teva ombra’, una novel·la de cinc-centes pàgines que aguanta el pols al lector i on es nota el control obsessiu de l’escriptor en totes les trames que obre el llibre, que són moltes. Imagino Nopca treballant meticulosament envoltat de papers i notes per lligar tots els fils que surten d’aquesta història que en alguns moments es fa tan grossa i retorçada que penses que s’acabarà menjant el seu creador. 

‘La teva ombra’ és una novel·la que explica per on surten les frustracions si les pateixes en silenci. El llibre comença amb la història d’un noi neuròtic que té vinc-i-cinc anys i viu a casa els pares. Ens explica que l’han deixat sol un estiu mentre els seus progenitors, que tenen més il·lusió per la vida que ell, marxen de vacances. Aprofiten que no són a casa per refer la cuina, un acte catàrtic que ha de confirmar la seva posició social com a senyors de mitjana edat satisfets. Tot ha de ser llampant i bonic en aquesta cuina nova de trinca, com a reflex de l’estabilitat i felicitat familiar, però uns cucs fastigosos que no se sap d’on surten comencen a aparèixer sobre el marbre lluent. 

Aquests cucs llefiscosos, presagis de l’angúnia que vindrà, ens situen en una realitat on Nopca se sent molt còmode com a escriptor: un escenari versemblant però lleugerament irreal. Nopca gaudeix en aquest marge enorme entre la ficció i la realitat, que l’enllaça amb una tradició literària que el connecta amb Trabal i Calders. La realitat Nopca és la de l’estridència quotidiana, un desplaçament estrany que pot caure cap a la banalitat o cap als misteris esotèrics i estrambòtics de la vida. Els cucs llefiscosos són la senyal que alguna cosa grinyola en l’aparent normalitat d’aquesta família. 

Amb els cucs al centre de l’escena, anem descobrint més coses del nostre torturat protagonista. Sabem que té un caràcter introvertit i obsessiu, que és estranyament submís amb les dones, que li agrada recrear-se en la seva incomoditat. Mentre l’escriptor s’embolica amb el personatge –i les seves nòvies i amants–, com a lectors ens comencem a descol·locar. Ens preguntem què està fent Nopca amb tot això i, sobretot, com se’n podrà sortir. Quan sembla que la cosa gira cap al deliri, apareix una altra veu: la del germà gran del narrador. Descobrim que és un personatge tan estrany com el seu germà petit, és una còpia desenfocada i irreal, una ombra que s’anirà definint mentre s’explica. 

Nopca creua, mescla i embolica les vides dels dos germans mentre la nostra incomoditat va creixent. Les històries paral·leles disparen cap a moltes referències i tradicions. Hi veiem les novel·les de detectius americanes. El món fantasmagòric de la novel·la anglesa gòtica. La postmodernitat pynchoniana i la importància dels no llocs. La resignació fatalista de Hardy i el joc d’incomoditats de les novel·les de Walser. No es tracta de convertir aquesta crítica en un llistat pedant de referències, però és important saber que Nopca té un univers literari fet a mida dins el cervell, i que estira fils d’on li convé quan els necessita, sense fer-los mai explícits.  

Amb la veu del germà gran se’ns van definint les obsessions que els dos protagonistes comparteixen, i que són el motor de la trama del llibre. La història té sentit perquè amaga un univers en comú que se’ns va detallant meticulosament, sense pressa, fins i tot amb sadisme – una pràctica sexual que també comparteixen, sense saber-ho, els protagonistes –. La pregunta del lector segueix sent com se’n pot sortir l’autor amb aquesta història que no fa més que complicar-se i replegar-se sobre si mateixa, que s’embala i es precipita cap al grotesc. El final de la segona part, llunàtic i trepidant, em fa pensar que pocs escriptors poden aguantar un ritme com aquest sense fracassar miserablement. La teva ombra és bona precisament perquè és arriscada en tot. És arriscat el to, per aquesta veu entre neuròtica i repel·lent que Nopca sap recrear tan bé en els seus personatges. És arriscada la trama, perquè està al límit de ser un deliri inversemblant. També és arriscada l’estructura, que podria caure cap al desastre en qualsevol moment. 

Aquesta és una novel·la plena de rancors i enveges que creixen en uns nois que viuen entre l’ambició i la resignació. L’autor ha volgut posar a prova la resistència d’aquests personatges, fills d’un món esquifit i perdut, i els ha portat fins al límit de les seves pors. El de Nopca és un univers irònic i distanciat, però em sembla que l’autor s’estima massa els seus personatges i les seves històries com per deixar-los desemparats en una campana de vidre. Per això el final em sembla massa redemptor per a uns personatges tan foscos. Diria que això és una crítica a la novel·la però un elogi a Nopca, que no es vol convertir en un autor que es mira de lluny les seves criatures. Per això em sembla que aquesta novel·la és una cruïlla en l’obra nopquiana, que pot fer créixer els seus fantasmes cap a la foscor obsessiva o portar-los cap a la llum.