[Els dics. Irene Solà. L’Altra Editorial. Premi Documenta 2017]

No és habitual trobar escriptors contemporanis que, per explicar el món, es fixin en el lligam físic que hi ha entre els homes i el lloc on viuen. A casa nostra, és una tradició que ve de Ruyra, de Bertrana i de Víctor Català, uns escriptors que entenien que la terra és un element que condiciona fatalment la gent que l’habita.

Al llibre d’Irene Solà (Malla, Osona, 1989), hi ha una dona que “sap el tros de terra on no creixen plantes perquè s’hi han comès maldats”. Aquesta dona sap coses que no sap explicar, només les sap entendre. Sap que hi ha coses que van més enllà de la raó, o que no es poden comprendre només amb ella, perquè responen a un imaginari que la sobrepassa.

Aquesta concepció –la idea que la gent està lligada al lloc on viu per coses més fondes que la raó humana– és a la base de tot el llibre de Solà, i és el que el fa bo. És el que fa que aquesta no sigui una altra novel·la sobre una noia que explica la seva vida, tot i que l’argument sigui aquest.

La narradora d’aquest llibre, una noia de vint-i-llargs, torna al seu poble un estiu per escriure un llibre que serà el que estem llegint. Ha estat a Anglaterra, i torna amb una llibreta on anirà prenent notes i apunts sobre la família, veïns i amics. Ells seran els personatges del llibre, i s’aniran explicant a partir dels relats que fan la novel·la, mentre la narradora salta endavant i endarrere en el temps.

Haver estat a l’estranger li ha donat a la protagonista l’espai que necessitava per trobar la perspectiva des d’on escriure. Li ha servit per mesurar la distància que hi ha entre escriure massa lligat a un lloc i escriure sabent tot el que arrossegues d’aquest lloc quan n’has marxat.

Solà aconsegueix, sense escriure una novel·la rural ni costumista, descriure tan bé l’arrelament de la gent al seu poble

La prosa de Solà és netíssima i clara. Les seves frases s’allarguen perquè acumulen conjuncions, a la manera bíblica, i els paràgrafs van creixent en qualitat a mesura que s’estiren les frases sense punts. De vegades, la narradora és intensa però no és afectada, i aquesta és una virtut difícil.

Al principi del llibre hi ha una escena on uns nens enterren un gat davant de casa. L’autora necessita poques frases per fer-nos entendre que els nens i la terra quedaran marcats i condicionats per un mateix gest, i que la manera que els nens tindran d’entendre el món estarà subjugada a experiències com aquesta. Solà ha explorat, en una primera novel·la i amb un talent majúscul, els lligams que hi ha entre els homes i la terra on neixen. Aviat està dit.

Costa molt trobar un talent literari amb tanta força i que no tingui la prosa espatllada per cap defecte. Per això em fot haver d’acabar l’article amb una adversativa

Costa molt trobar un talent literari amb tanta força i que no tingui la prosa espatllada per cap defecte. Per això em fot haver d’acabar l’article amb una adversativa, precisament perquè les pitjors crítiques literàries són aquelles plenes d’elogis que acaben amb un matís.

Però aquest llibre té un defecte: ha abusat de la llibertat que li donava el tipus de novel·la que volia fer. Com que el llibre són unes notes que fan uns relats, no s’ha fet prou esforç per transformar aquests relats en una novel·la que tanqués bé. Se’m dirà que aquesta és la intenció de l’autora, i que el llibre és un artefacte artístic i una reflexió sobre la manera com s’expliquen les històries. I això és cert, però no és excusa.

Al llibre hi ha relats que sobren i queden massa despenjats, fragments que no acaben de lligar amb el conjunt i li fan perdre força. El llibre requeria una intervenció una mica dictatorial per transformar ‘Els dics’ en un tros de novel·la, que és el que Solà té talent per a fer.