“El pallasso no sóc jo, sinó aquesta societat tan monstruosament cínica i inconscientment ingènua que interpreta un paper de seriosa per disfressar la seva bogeria”. El pou de ciència que era Salvador Dalí, mort ara fa vint-i-nou anys a dia 23 de gener, no quedarà obsolet, ni passarà de moda, ni serà mai un referent carrincló. Dalí serà sempre Dalí, persistent en la memòria d’interès universal. Per sort ara es comença a reivindicar amb la força que mereix la seva faceta com a escriptor, com a pensador, com a científic i qui sap si com a pare. Passeu-me la conya. La nostra societat, com passava amb la seva, prossegueix carranquejant per la línia discontínua d’una carretera amb doble destinació: el cinisme i la ingenuïtat, la malícia i la ignorància, la sang freda i la incultura, la barbàrie i l’analfabetisme. Dalí no era foll, però sabia fer-se el boig i collonava el noranta per cent del seu temps. L’altre deu per cent el dedicava a proclamar sentències meravelloses com aquesta que us he citat. El de Figueres no era cap tarat amb ínfules d’artista: sabia que el camí de l’art era creure en tot i, en paral·lel, per sistema i per principis, anar-hi en contra. Dalí no té seny, però té sensibilitat. La moral daliniana és l’ètica de la legitimitat individual, una moral sacrílega. No hi ha més secret que la intel·ligència, aguda fins al paroxisme. Els seus textos foraden la realitat a través de la innovació. "Qui vulgui interessar els altres ha de provocar-los", va escriure Dalí. A mi, com a lectora, em provoquen més títols com Per què em vàreu regalar un walkie-talkie si era fill únic? o La doble vida de les fades, del planeta Santi Balmes, que no pas En Jordi i la sargantana o El mossèn, d’Isabel-Clara Simó. No sé si m’enteneu... Parlo d’originalitat, i de màgia.

El pou de ciència que era Salvador Dalí, mort ara fa vint-i-nou anys a dia 23 de gener, no quedarà obsolet, ni passarà de moda, ni serà mai un referent carrincló

Els bons escriptors solen ser dandis excèntrics, científics de la premonició, autors de narracions histriòniques, inestables, obsessives i brillants. La gran massa cínica i ingènua citada i patida tant per Dalí com pels feliços pocs que encara creiem en el poder de la cultura no té curiositat per la diferència, per l’estrambòtic, per l’humor més enllà d’acudits de pits i culs. Els molt cretins defugen els textos trifàsics que mestallen veritat, somni i teoria artística: una maniobra d’escapisme persuasiu i pervers, intel·ligent i gamberro a les antípodes de les maniobres de l’exèrcit espanyol a Collbató. Però la humanitat degenera cap a la rutina i el cervell insubstancial. Som al segle de la neurosi, no em cansaré de repetir-ho. Disfressant la bogeria col·lectiva amb cinisme o ingenuïtat, hi ha qui nasseja clavegueres i qui mata la seva filla a hòsties perquè no li torna la puta tauleta. Hi ha qui no reacciona davant la barbàrie però vessa litres de llàgrimes quan el Madrid perd amb el Leganés. Hi ha qui respira per rutina i prefereix treure el suc al temps creant prodigis, però malauradament li toca conviure amb l’imbècil de torn que va d’intel·lectual seriós mentre afirma que “Somos sentimientos y tenemos seres humanos” o que “Una cosa es ser solidario, y otro es serlo a cambio de nada”. Fi de la cita.

Anna Carreras
El mur de l'addicció Hipocresia sideral i penis biònics Anna Carreras
Anna Carreras
El mur de l'addicció Un anti-narcís davant del llac Anna Carreras