Narcís Comadira. Manera negra. Edicions 62, 66 pàgines.

Hi ha molts poetes en Narcís Comadira, bellugosos, contradictoris, inacabats, desiguals, redibuixats, inquietants, incansables, però tots pentecostals, amb el foc al front, amb el fred al cul. Es multiplica, es replica nerviós en diverses maneres de fer poesia, entre la solemnitat, l’humor i el candor, en innombrables provatures les quals, com onades que es desfaran sobre la platja, intenten reiteradament, perpètuament, arribar cada cop més terra endins i fer una llepada glaçada als peus nus dels caminants. Quant d’esforç, quanta intel·ligència i quanta vida no hi ha en les diverses publicacions i creacions de Narcís Comadira, un home menut i amb ulleres sempre en acció, que no fuig de res sinó que va a alguna banda. Un dia me’l mirava com es mou i vaig pensar que tenia alguna cosa de ratolí inofensiu. Fixant-m’hi millor, però, vaig adonar-me que no corria davant de cap gat, que en tot cas li anava al darrere, capaç d’empassar-se’n un per esmorzar, guisat com una llebre, si molt convenia. Compte amb els que semblen inofensius i distrets. Compte amb en Comadira.

Quant d’esforç, quanta intel·ligència i quanta vida no hi ha en les diverses publicacions i creacions de Narcís Comadira, un home menut i amb ulleres sempre en acció, que no fuig de res sinó que va a alguna banda

Cal dir que, en aquest volum i en els dos anteriors, ha aconseguit un grau d’eficàcia, de bellesa i de sentit, un grau tan extraordinari de qualitat literària que m’enamora, que em reté bocabadat davant del llibre, aconseguint el que sempre és més difícil de fer, anar més enllà d’un mateix. Com sempre, el lector preferirà uns poemes a d’altres, fins i tot, potser, en trobarà alguns que no li agradaran. A Comadira, això li és ben bé igual, perquè treballa sempre els poemes com a unitats completament independents, utilitzant diverses maneres de fer, de compondre, de recercar bellesa des de la seva subjectivitat, i corrent el risc de sentir-se i saber-se lliure. En contrast amb la mania catalana del voler quedar bé, aquest gran poeta s’atreveix a reivindicar, no només en el textos sinó amb la seva actitud literària, la pròpia idiosincràsia, la dignitat de l’individu. Comadira és l’arxienemic de la massificació, del gregarisme, de l’embrutiment produït pel treball obligat. Estic fent servir les mateixes paraules del mestre, que es posa dret, adversari de la corrupció galopant, contra la decadència, la física i l’altra, la que més ens interessa. Aquesta vegada fins i tot té un poema en el que s’adreça a Hitler on descriu l’emblema nazi com “una bandera roja amb una rata negra”.

En el contrast permanent entre tristesa i alegria, com a bon elegíac, sap que s’amaga la gran veritat de l’existència, seguint els camins fressats per LeopardiJosep CarnerT. S. Eliot 

Amb tot, el Comadira que a mi més m’agrada és l’elegíac. L’home madur que escriu sota un tendal, a la fresca, consignant en un paper el que ha entès de la pròpia biografia, del govern de la pròpia contingència. El que celebra amb un perfum de tristesa l’extraordinària experiència de la vida viscuda, les anècdotes personals, la passió pels sentits, pels cossos, pels perfums, pel bon menjar, per la vida que ha de ser permanentment celebrada, festejada, reivindicada precisament perquè és contradictòria i agredolça. En el contrast permanent entre tristesa i alegria, com a bon elegíac, sap que s’amaga la gran veritat de l’existència, seguint els camins fressats per Leopardi, Josep Carner, T. S. Eliot i d’altres que ja podeu imaginar. Crec, a tall d’exemple, que poques vegades he llegit un poema tan bo com aquest. Ho diu tan bé que comentar-lo seria redundant i pretensiós.

 

Onades

Les onades vénen lentes,

llepen la sorra granada,

s’hi perden, inacabables,

engolides sense treva.

 

Així els records de la vida.

Arriben, tornen, altius,

disposats a no rendir-se.

L’oblit se’ls ha d’empassar.

 

¿Per què hem de sentir tendresa

per fantasmes que voldrien

imposar-se com si fossin

engolides sense treva.

 

Així els records de la vida.

Arriben, tornen, altius,

disposats a no rendir-se.

L’oblit se’ls ha d’empassar.

 

¿Per què hem de sentir tendresa

per fantasmes que voldrien

imposar-se com si fossin

tan reals com el present?