Tinc la sort i la dissort de no haver vist mai cap crítica literària de Xavier Lloveras (La Bisbal, 1960), fins que no n’ha publicat una selecció, titulada El mirall dels llibres. No fa pas tant que m’interessa aquesta disciplina. Ara bé, llegits els papers en corrua (publicats entre els anys 1989 i 2003 a diversos diaris i revistes, més algun pròleg i algun inèdit), la sort ha estat trobar-me en un camí antic, festejat pels esbarzers i no obstant això, net i coherent. Com aquells senderons gavarrencs, sembla que no duguin enlloc, però entre tots conformen la teranyina i no deixen cap deu ni cap megàlit per fregar. En canvi, la dissort és no haver llegit cada paper quan tocava, per entregues que se n’han de dir lliuraments, i doncs m’he perdut la construcció de l’edifici. Ara seria força més savi. Tampís per mi.

Poeta i llibreter, editor, traductor, Lloveras inverteix el lema de la seva llibreria de vell al carrer de Bailèn, Llibres del mirall. No sé d’on venen tant de miralls, quan aquest home bateja reculls i negociats. Potser homenatja la literatura, com El espejo de tinta del seu admirat Borges, o l’encarna amb mestria, llegiu la segona part d’Alícia en terra de meravelles. Qui sap si es despenja de l’espill cruent, el valencià del segle XV, o vés que no contraposi la metamorfosi ovidiana a la transformació kafkiana, l’objecte al seu reflex. Aventuro que tot plegat li ve del tàndem Saint-Réal/Stendhal, accionat per en Pla amb l’aparent senzillesa de qui ferra un ou. A l’últim, per dissimular que en realitat cuina tota una gastromàquia literària.

El mirall dels llibres és un diamant. El guardo al costat d’Un son profund, d’Enric Iborra, més polit però menys lluent, igual d’instructiu

El mirall dels llibres és un diamant. El guardo al costat d’Un son profund, d’Enric Iborra, més polit però menys lluent, igual d’instructiu. Aviat us adonareu que Lloveras disposa d’una bateria de vidres especialitzats. Pondera, fressa el cànon, canvia el relleu dels gèneres, enfila teories del llenguatge, en general enalteix les virtuts d’altri, de tard en tard se li escapa algun ventallot, el bordó és el d’un maniàtic de la relectura. D’ençà d’aquells tintins i dels primers assalts a Sòfocles, quan era un adolescent del tardofranquisme, que Lloveras civilitza l’instint de bon lector, però en cap cas l’agrisa.

Estic cansat de llegir la crítica de la crítica que fixa els límits de l’ofici i empetiteix les dèries de l’oficiant. I també corro tip i cuit de crítiques funcionarials, segregades a granel per subalterns que no han tingut l’esma d’acabar el que recomanen, per quedar bé i parar la mà. Per fortuna, Lloveras emparaula els mites de la llibertat i la franquesa indígenes, de l’Empordà. És l’art de dir el que un pensa, llevats els grillons i de manera esvelta, tan sovint fulgurant, en aquest cas. Mercès a una prosa temperamental (em recorda l’Angel Ferran més bronc i delicat), sense pírcings a la llengua, i gràcies a un domini tentacular del joc de miralls. Me l’imagino regentant una agència de crítica literària estrambòtica. A l’oficina hi pengen llunes, lupes, ulleres i altres ginys òptics. Dringadissa. I al bell mig, Lloveras i el llibre en curs, obert de tapes al faristol, mirat des de tots els angles, comparat amb tots els altres, és a dir, posat en relació de codolada, a la llera la literatura universal.

Lloveras és intel·ligent, penetratiu i amè. El tornaré a llegir. Què més volem, d’un crític prou valent com per situar Georges Perec entre els pesos pesats (amb arguments, no pas amb fantasies de llonzí), d’un lector prou audaç per definir Finnegans Wake com un llarg acudit nocturn? Volem que escrigui més crítiques, pel luxe, al detall i a l’engròs, i per l’estil.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat