Un dels trets idiosincràtics del Festival Castell de Peralada és la seva capacitat per a convocar figures de l’Star System musical del moment. I, sens dubte, la visita de la Mahler Chamber Orchestra dirigida per Gustavo Dudamel respon a aquest reclam que sempre ha jugat a favor del festival. La mera aparició del seu nom desperta immediates passions i opinions favorables que l’enalteixen com un referent i un intèrpret absolut en casos com el de l’obra simfònica de Mahler. Se’l ven com el seu autor fetitxe. No és cert. Sens dubte és un director amb talent, que des de fa anys està aprofundint en la bona direcció en l’obra mahleriana. Ofereix unes recreacions amb substància tant tècnicament com en el detall. Però que encara ha de recórrer camp.  

Gustavo Dudamel. Maria Vallverde. Festival de Peralada. Miquel González – Shooting

El seu sentit del color, l’interès en el detalls, les transicions orgàniques i l’encert general en l’idiomatisme responen a una suggerent planificació i coneixement dels que extreu un resultats rellevants en aspectes com la diferenciació dels plans sonors i en les repeticions temàtiques. Això genera una riquesa de textures amb els seus canvis de trama, el contrast de color i la resolució d’acords realcen el sentit narratiu inherent a la simfonia, per exemple. Aquesta bassa tècnica li facilita la creació d’atmosferes velades, àuliques i de fefaent lirisme demostrant una gran sensibilitat i refinament com es va percebre també a l’obertura d’ El  somni d’una nit d’estiu de Mendelssohn. Aquí cal destacar la secció de cordes que, des de l’staccato del tema inicial d’aquesta peça, va lluir un so dens, compacte, sonor i àgil en tot el concert. En contrast, un altre dels fragments més convincents, la dansa bergamasca, presentava perfil quasi marcial, de rítmica molt marcada i colors intensos i canviants. La intervenció del Cor de Noies de l’Orfeó Català, la mezzosoprano Lídia Vinyes-Curtis i de la soprano Mercedes Gancedo  van ser complidores en afinació i caràcter en unes particel·les episòdiques i sense gaire complicacions.                 

Tot i els preceptes de claredat i detallisme, Dudamel no va evitar una certa caiguda d’atenció en una primera part correcta i ben tocada però poc emocionant. Hi va contribuir la narració de Maria Valverde a partir d’una adaptació amb massa text, com sol passar en dramatúrgies incidentals d’aquesta mena. Són obres de teatre amb música i no concerts simfònics amb parts narrades. I més tractant-se d’obres tan enrevessades com aquesta. Maria Valverde, que debutava en un projecte amb el seu marit, ja se la venia al programa de mà per la participació especial. Especial, per què? Pels lligams conjugals amb Dudamel? L’especialitat no va acabar de correspondre’s a les expectatives i va cometre alguns errors pels nervis: dicció en ocasions intel·ligible, avançar-se en algunes entrades i una entonació que, amb certa canterella recitadora banyada de sensualitat i amorosiment, es feia monòtona en un text tant llarg. Les il·lustracions de vídeoart projectades en tres pantalles (dues als laterals i una al fons de l’escenari), no van aportar  res significatiu. Mer farciment visual. 

Gustavo Dudamel. Festival de Peralada. Miquel González – Shooting

En la mateixa línia però molt més resolutiu, Dudamel va abordar una de les obres que més vegades ha interpretat en la seva meteòrica i promocionada carrera: la Simfonia núm. 1 de Mahler. Va seguir l’enfocament que se li coneix d’anteriors ocasions en la construcció dels moviment dels extrems, el joc de rubato i el detallisme tímbric i de fraseig, però amb uns tempiforça àgils en general, sobretot en un accelerat i enèrgic darrer moviment. Més enllà del gest, el seu Mahler és fill de moltes característiques d’Abbado, el seu gran mentor. En comparteix el concepte cambrístic, temperat, fluid i líric del primer moviment i sobretot un detallisme deconstructivista global, palès en els matisos dinàmics i de fraseig presents en el relleu d’ acciacaturessforzandi, algunes lligadures i totes les naturläute (trinats de les trompes a la coda del moviment inicial, inclosos) i figuracions ornitològiques de les fustes. Per exemple, posava èmfasi amb un staccattomarcadíssim del motiu del ländler a l’Scherzo dotant-lo d’un caire més feréstec, musculós i proteic. En aquest moviment, però, el memorable va ser la secció central convertida en un vals estilitzadíssim, oníric, d’acompanyament molt marcat i intel·ligents fluctuacions de la pulsació.   

El director veneçolà treballa molt bé l’obra però des del segon desenvolupament del quart moviment (és a dir, des de la reaparició del tema primer del moviment inicial endavant) va perdre el fil conceptual. I va caure en un efectisme i urgència que va vulgaritzar l’ens auràtic d’un dels finals simfònics més adrenalínics de la història de la música. El tema líric crispat previ a la marxa que s’organitza cap a la coda va quedar abreujat en un onatge transitori més cerebral que descarnat i de crisi, deixant un balanç global satisfactori però poc emotiu. I aquest moviment, en particular amb certa sensació de juxtaposició d’episodis. Dudamel confon impuls amb velocitat, força amb vehemència i èpica amb tocar fort a la coda de la simfonia. En desmereix l’efecte catàrtic quan no atorga l’espai i l’articulació necessaris a la marxa disfòrica de les trompes en fortissíssim, ni ralentitza suficientment el tempo a l’entrada del Pesante amb aquests músics posats dempeus. Converteix el final en un epíleg estentori, banal, precipitat, sense el punt de dramatisme ni expansivitat –(un punt exagerats però sincers i característics de Mahler, fins i tot en moments de glòria). Dudamel fa aquí una acceleració (núm. 58 d’assaig a la partitura) que trenca el sentit de la indicació expressiva amb què el compositor deixa escrit acabar la simfonia, tenyint-ho d’un virtuosisme quasi rapsòdic. Una indicació cabdal per a entendre el concepte de triomf escatològic i messiànic –especialment després de la revisió de 1901 i de 1906 de la partitura-, que lliga amb els dos acords conclusius sense plats, l’heroi mort de la Segona simfonia, i amb la sonoritat d’unes trompes que no han bramar si no cantar amb amplitud, so ple i matisos en els atacs de les notes, per damunt de l’orquestra. Quelcom que, principalment Horenstein, i molt significativament Walter, Tennstedt, Giulini, Abbado, Maazel, el més barroer i inflamat Mitropoulos o el volcànic Kubelik sí van defensar des d’escoles diferents. 

Gustavo Dudamel. Festival de Peralada. Miquel González – Shooting

Quelcom no treu l’entusiasme previsible i justificat d’un públic que no va omplir completament l’auditori, davant una orquestra entregada i amb bons primers faristols tot i algunes errades puntuals. Per cert, un assistent, “fill de papá” o company de professió espavilat, es va asseure amb mig got de cervesa a la fila del davant del cronista a l’inici de la segona part. Com el va entrar? No ho sé, però l’any vinent que sigui cava per a tothom. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat