L’adaptació de Dracula de BBC i Netflix està cridada a generar tantes fílies com fòbies, i és justament per això que d’entrada paga la pena veure-la: una de les claus de la relectura dels clàssics és que tinguin vocació de subratllar-ne la vigència i, al mateix temps, sàpiguen trencar amb els seus propis esquemes. En aquest sentit, l’obra de Mark Gattiss i Steven Moffat, que ja havien elaborat un exercici similar amb Sherlock, és d’una coherència indiscutible. Hi conviuen, a les seves imatges, l’ànima de Bram Stoker i també les seves metamorfosis, les referències a anteriors adaptacions (Browning, Fisher i Coppola, però també el còmic i la seva herència literària) i la necessitat d’actualitzar el mite. Hi ha velles idees explicades com si fossin noves i llicències formals que torpedinen sobreentesos. T’hi trobes el terror més epidèrmic i l’humor més absurd, de la mateixa manera que el personatge resulta tan temible i seductor com irònic i autoconscient. Apareixen tots i cadascun dels personatges del llibre, però alguns es tornen més episòdics i d’altres guanyen un pes inesperat; n’hi ha que canvien de sexe i n’hi ha que es tornen encara més simbòlics.  Gatiss i Moffat no han fet una sèrie sobre Dràcula, sinó un mostrari del seu potencial expressiu. No és un Dràcula, sinó molts. I això és perquè el protagonista, com tot mite perdurable, és a l’essència de nombrosos relats posteriors, fantàstics o no: d’aquí que aquesta sèrie basculi entre tons i registres tan diferents, i d’aquí que la seva imperfecció no sigui un defecte sinó la conseqüència perfectament assumida del seu afany d’experimentació. 

Dràcula Netflix

Dracula es divideix en tres actes de 90 minuts. Un primer que comença amb ortodòxia i va evolucionant cap a un festival iconoclasta de primer nivell (menció especial al segment de les monges); un segon, segurament el millor, en què s’aposta per posar llum, per contradictori que sembli, a les el·lipsis de la novel·la de Stoker; i un tercer, el que més anticossos genera, en què Gatiss i Moffat proposen una esbojarrada i punyent subversió de les regles del joc, plena de troballes conceptuals que recorden (i no és cap casualitat) la molt reivindicable Los pasajeros del tiempo. El viatge que ens proposa la sèrie passa per (re)conèixer Dràcula, emmirallar-lo als seus supòsits i dur-lo a l’altre costat dels seus reflexos. Pot desarmar, decebre o desconcertar, però que no posi les coses fàcils a l’espectador ja la fa tan singular com lloable. Està plena de subtileses, picades d’ullet i referències entremaliades, però també es pren la molèstia de cercar una identitat pròpia. I enmig de tot això es fa inevitable destacar la gran feina de Claes Bang, actor que recrea matisos dels seus predecessors amb una precisió astoradora, i de Dolly Wells, que té al seu càrrec que el personatge que millor resumeix les intencions d’aquest Dràcula del nostre temps.

 

Joaquin Phoenix EFE
pel·lícules

Un bany de realitat

Pep Prieto