Dies de pluja és el cinquè i penúltim volum de "La meva lluita", la monumental obra del noruec Karl Ove Knausgård; en català l'ha publicat L'Altra Editorial en traducció d'Alexandra Pujol. Si el quart volum de la sèrie, Ballar en la foscor ens presentava la història de l'autor durant el temps que va viure al Nord de Noruega, aquest llibre presenta l'episodi següent, quan torna al sud del país i s'instal·la a Bergen, on combina els seus estudis de literatura, ben poc exitosos, amb la vida de parella, amb feines esporàdiques frustrants i amb grans borratxeres.

La vida de l'escriptor fracassat

Si Ballar en la foscor explicava una història de joventut, i el viatge al nord esdevenia gairebé un episodi iniciàtic, Dies de pluja representa un episodi molt menys èpic. No és una novel·la d'experimentació, sinó de frustració. El protagonista no assoleix els seus somnis juvenils i es veu reclòs a una vida rutinària que el frustra profundament: estudis a l'acadèmia, sortides amb amics, feinaparella... Tot amb grans dosis d'insatisfacció, ja que Knausgård es considera destinat a grans obres. I justament en explicar aquesta vida tan anodina és on es revela el gran talent literari de Knausgård. L'autor noruec pot escriure un capítol magnífic sobre un matí en què es va quedar al llit, sobre la brutícia i el desordre de la seva habitació, o sobre el tedi que l'envaeix en una nit de guàrdia a una residència de gent amb problemes mentals... Knausgård aconsegueix dotar de sentit i de rellevància literària a qualsevol de les seves accions, per nímies que siguin. I això és, sobretot, allò que fa especial la seva narrativa.

L'autor i els altres

Com en la resta de volums de "La meva lluita", aquí Knausgård combina realitat i ficció (l'anomenada autoficció). Assegura que els sis volums d'aquesta obra no són estrictament unes memòries. Però és obvi que tenen una part important d'autobiografia. Bona part dels personatges que explica són reals, i la majoria de les escenes que retrata són viscudes. Ara bé, Knausgård es reserva la possibilitat d'usar llicències literàries, de deformar allò que va viure per fer-ho més interessant per al lector. Els límits entre la ficció i la realitat sempre ballen, però no hi ha dubte que Knausgård treu a la llum moltes de les seves intimitats. Amaga i disfressa episodis, però mostra molt més del que la majoria de la gent està disposat a mostrar.

Manca de pudor o manca d'empatia?

Molts dels personatges citats a l'obra de Knausgård s'han mostrat disgustats o indignats per les revelacions que ha fet l'autor noruec sobre la seva relació. També l'han acusat d'haver falsejat la seva actuació i haver-los presentats amb tons molt negatius. Knausgård confessa que "La meva lluita" li ha fet perdre molts amics i la relació amb molts parents. Però la clau d'aquesta manca de sensibilitat per a la gent propera és oculta en un determinat punt del llibre, quan Knausgård explica la seva relació amb els altres humans: "L'antiga idea d'abandonar-ho tot em va tornar a venir durant un breu instant. El pitjor de tot era que ho podria fer. Sempre havia sabut que podria girar l'esquena a tot i fugir, sense remordiments. També podria deixar a la Tonje [la seva dona]. No l'enyorava quan no hi era. No trobava a faltar ningú, i no ho havia fet mai. No enyorava mai la mare, no enyorava mai l'Yngve. No enyorava mai l'Espen, no enyorava mai en Tore. No havia enyorat la Gunvor quan sortíem junts, i tampoc enyorava la Tonje ara [...] Era un dels meus defectes, una deficiència, una fredor al cor [...] Aquella fredor del meu cor era horrible, a vegades pensava que jo no era humà, que era un Dràcula que vivia de les emocions de l'altra gent sense tenir-ne de pròpies". Knausgård és un univers en sí mateix: tot el que succeeix al seu entorn ho analitza únicament en funció de com li afecta a ell. I és possiblement aquesta insensibilitat respecte als altres la que li permet fer una literatura en què les intimitats surten a relluir..

El deure com a pal de paller

Knausgård, a desgrat d'aquesta fredor, fa grans esforços per ser bona persona. No ho fa tant per empatia cap a aquells a qui pot fer mal, sinó per un rigorós sentit del deure, molt protestant. Així, el protagonista contínuament té desitjos de ser infidel a la seva xicota, però resisteix les temptacions. I quan finalment és infidel, té uns remordiments increïbles, no tant per empatia amb la seva companya, sinó perquè ha fallat al seu estricte sistema de vida. Potser això va vinculat als excessos alcohòlics continus de Knausgård, qui beu moltíssim. Quan beu, l'autocontrol del protagonista es perd: acaba barallant-se, es gasta tots els diners, deixa els seus estudis... Knausgård es mou entre la seriositat més estricta i el descontrol més absolut.

Allau literari

La prosa desbordant de Knausgård arrossega al lector: els centenars de pàgines dels seus volums no són obstacle per a que qui comença un dels seus llibres l'acabi i esperi el següent. És curiós que un autor amb tant poca empatia acabi generant-ne tanta. Dies de pluja és un llibre magnífic, tot i que potser no arriba al nivell del volum precedent, Ballar en la foscorUna fascinant exploració per la vessant més introspectiva de l'autor, una radiografia de les debilitats i inquietuds de l'ésser humà, una mostra d'altres vies de fer literatura... Knausgård és, sens dubte, un escriptor que cal conèixer.