Avui en dia, qualsevol comèdia apocalíptica sembla cridada a ser un compendi de la cultura audiovisual dels 80. Daybreak no és una excepció: malgrat que s’allarga massa i té unes quantes baixades de ritme, la sèrie de Netflix aconsegueix ser un divertit homenatge al to i la irreverència d’una determinada ficció d’aquella dècada, però també una picada d’ullet a la seva llarga descendència. Es podria dir, doncs, que més que un relat a l’ús estem davant d’un calaix ple de cromos, programes de mà i cintes de VHS en què qui més gaudeix remenant-lo és qui més consciència té del valor del seu contingut.

Daybreak Netflix

El pilot de Daybreak és esplèndid, i segurament és per això que la dilatació posterior fa un flac favor al conjunt de la temporada. El primer episodi mostra el protagonista, Josh Wheeler, prenent-se amb tot el sentit de l’humor del que és capaç l’apocalipsi nuclear que ha convertit els majors de 18 anys en zombis. El noi té dos propòsits fonamentals: sobreviure al dia a dia i trobar l’amor de la seva vida, Sam, a la qual va plantar la nit abans de l’explosió. La sèrie se serveix d’una infinitat de recursos estilístics per riure’s del gènere i de la seva dimensió “freak”: des de trencar la quarta paret i fer-ne bromes autoconscients fins a citar els seus referents sense cap tipus de mania. La fórmula funciona molt bé al pilot, dèiem, però s’acaba devaluant en fer-se massa sistèmica i, sobretot, massa dispersa. Dedicar deu episodis de 45 minuts a una sèrie com aquesta és condemnar-la a convertir-se en un dels productes adotzenats que pretén criticar. Una llàstima, perquè l’esforç dels guionistes per riure’s dels clixés mereixia un embolcall més a l’alçada.

Daybreak Netflix

Això no vol dir, però, que Daybreak no tingui gràcia j acabi per guanyar-te gràcies a la seva honestedat. La presència de Matthew Broderick (que, per cert, crida Desperta ferro en una escena i després explica l’origen català del crit) ja és tota una declaració de principis, perquè l’ànima del seu Ferris Bueller de Todo en un día (com també de l’enyorat Parker Lewis) plana sobre els moments més afortunats de la narració; hi ha idees que potser no acaben d’estar prou aprofitades, però eleven el conjunt per damunt de la mitjana (la més impagable, la que porta els zombis a semblar vius perquè repeteixen compulsivament les darreres frases que van dir abans de l’apocalipsi); i atenció al seu final, un gir dramàtic prou aconseguit que dóna una bufetada amb la mà oberta a les convencions romàntiques de la comèdia juvenil. No figurarà a cap llista de les millors series de l’any i molt probablement acabi convertida en objecte de culte minoritari, però la seva vocació iconoclasta la fa tan simpàtica que no pots evitar mirar-la amb un somriure.

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat