Edicions del Periscopi publica una antologia d’articles de David Foster Wallace (1962-2008), seleccionats i traduïts al català per Ferran Ràfols Gesa. El malestar dels Estats Units i l’exuberància del sistema que l’autor ja ha criticat sota forma novel·lística a L’escombra del sistema, a través del manifest L’aigua és això o amb els contes triats per Vicenç Pagès Jordà que hem pogut llegir en català (totes tres propostes gràcies a la iniciativa de Periscopi), ara ens arriba amb un gènere que gravita entre l’article, l’assaig i el reportatge. Foster Wallace és intel·ligència en estat pur, ironia corrosiva de collonador novaiorquès que en el fons certifica una buidor profunda i existencial, disbauxa lingüística i joc de registres de primer nivell a còpia de reduir la quotidianitat a l’absurd i de pintar una nebulosa ètica que ho impregna tot de sobrietat, exigència i honestedat intel·lectual. 

He ballat (breument) la conga—us prometo que encara ric—, David Foster Wallace torna a demostrar que és una de les ments més brillants de la seva generació. Una personalitat present en cada obra, en cada pensament, en cada escena melangiosa de manca de comunicació que se’l menja viu i que ell aconsegueix fotografiar, cartografiar de forma conscient amb un resultat divertidíssim. L’estil assedegat, repetitiu, detallista fins a l’obsessió expressa un sentiment col·lectiu d’infelicitat radical. Encara que parli de tenistes, llagostes, creuers o candidats presidencials (com és el cas d’aquest recull) l’autor sempre manté en primer pla els problemes essencials de l’escriptura. I és que no és un autor difícil perquè sí, no pretén encendre pirotècnia i quedar-se tan ample. David Foster Wallace pateix perquè la realitat és inabastable. 

L’antòleg Ferran Ràfols ha seleccionat nou articles amb les notes a peu de pàgina corresponents i els ha precedit d’un bell pròleg titulat “El moralista va a la fira”, en el qual afirma que la millor porta d’entrada per llegir David Foster Wallace són els reportatges, articles i assajos perquè és on l’autor dirigeix la seva intel·ligència cap enfora, al món exterior, i els resultats sovint són hilarants. La diferència més important és, segons Ràfols, que en els reportatges de Foster Wallace gaudim dels mateixos mecanismes que a les novel·les sense caure en els mateixos abismes d’autoescrutini. Els reportatges s’esplaien a cor què vols en la descripció virtuosa de la realitat que envolta l’observador que ha d’escriure la fira gegant que és el món amb l’única eina que té: un llenguatge desgastat pels clixés. 

Al primer dels articles/reportatges, “L’experiència Federer”, l’autor parla d’un tema que coneix bé. D’adolescent va destacar en el tennis i a la novel·la La broma infinita (1996) l’acció ja transcorria entre un centre de desintoxicació per drogodependents i una acadèmia elitista de tennis. El narrador parla dels “Moments Federer”, que deixen bocabadat a qui té el plaer de veure’ls. Les jugades que posa d’exemples són analitzades al detall, fins i tot el “segon de silenci incrèdul” quan la bola toca a terra. De l’admiració per Federer, saltem a la metafísica de la bellesa, la bellesa humana cinètica, de potència i capacitat de seducció universals. “Una cosa teòricament divertida que no tornaré a fer” és el text més ben parit de l’antologia i un dels que compta amb més notes a peu de pàgina. Escrit primera persona i a manera de dietari, les tretze escenes d’aquest reportatge constitueixen un dels cims còmics més delirants de la història. El narrador viatja una setmana a bord d’un creuer pel Mar Carib i descriu els excessos, l’explotació i el frau que contempla, i la desesperació que això li canalitza a nivell emocional. Poca broma: Foster Wallace transforma un reportatge erràtic real en una forma sui generis de filosofia i, això sí, “balla (breument) la conga” en un moment del viatge. A “Contempleu el llamàntol”, el narrador ens convida a una exhaustiva passejada per la Fira del Llamàntol de Maine. Després, analitza el tipus de públic i les característiques biològiques del llamàntol, i finalment engega una reflexió sobre la percepció del dolor en els animals. “E unibus pluram. La televisió i la narrativa nord-americana” és un assaig que analitza les sèries de televisió per arribar a la conclusió que la ironia és la presó d’una generació que no sap què proposar-li a la cultura televisiva. Analitzant el món interior dels escriptors de ficció (voyeurs que s’amaguen rere pantalles) a partir de la frase complexa i la cita constant, Foster Wallace fa el salt cap a la ingenuïtat i la ignorància humanes. 

Som davant nou peces narratives massa casuals per considerar-les assaigs però amb una profunditat reflexiva i conceptual que les allunya de les simples opinions. Fugint de l’etiqueta i atesa la genialitat i la multiplicitat de registres, David Foster Wallace és i serà un dels millors prosistes de la literatura universal. Sense peròs. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat