La nova mà guerrera de La Llança, Joan Safont, escrivia farà cosa de dues setmanes un article preguntant-se “Qui posaran al CCCB?”, en referència al procés de recherche d’un nou director per l’entitat barcelonina. La pregunta em va semblar tremendament escaient, i no només per tot allò que en Joan escrivia sobre un CCCB que ha passat de ser referència metropolitana a esdevenir una simple escudella inerta en permanent xup-xup, sinó precisament per això del “qui posaran?”, que és allò que la gent de la cultureta ens preguntem sempre quan l’administració fa les seves conegudíssimes pantomimes de concursos públics, transparents i oberts que, ai las, ja tenen una victòria adjudicada amb antelació.

“Qui posaran?” és allò que la gent de la cultureta ens preguntem sempre quan l’administració fa les seves conegudíssimes pantomimes de concursos públics

Més enllà del cas del CCCB, que ha demostrat com l’àmbit convergent ha estat incapaç d’establir una jet set d’intel·lectuals-gestors com déu mana a la capital del país (us semblarà increïble, però l’entitat fou dirigida per... Marçal Sintes!!!) el que ara s’imposa és preguntar-se si això de aquesta comedieta d’escriure bases per un concurs amb el seu conseqüent procés de selecció i un jurat amb membres-de-reconegut-prestigi s’hauria de mantenir o, contràriament, les administracions haurien de triar obertament el seu candidat, sense més conyes.

Com us podeu imaginar, servidor és un amant d’estalviar despeses innecessàries als contribuents i d’estar-se poc per hòsties. Parlem com els homes, clar i desagradable: si el 90% dels concursos públics en l’àmbit de la cultura estan atorgats d’avançada a un candidat polític (o com em digué fa temps un agent important de l’ICUB, estan “editorialitzats” per l’administració) seria millor estalviar-nos tota aquesta commedia dell’arte i que les administracions tiressin pel dret atorgant la feina a la persona que prefereixin.

Els nostres polítics de la cultura han de fer-se responsables de les seves decisions, i perquè això fos així res seria més escaient que obligar-los a respondre dels nomenaments en espais estratègics

Fet i fet, els nostres polítics de la cultura han de fer-se responsables de les seves decisions, i perquè això fos així res seria més escaient que obligar-los a respondre dels nomenaments en espais estratègics. Jo he estat i estic present en la preparació de concursos públics a l’Auditori de Barcelona, i he viscut de primera mà l’absurditat d’assistir a maratonianes reunions per tramar unes bases adients al perfil de la institució i blablablà, així com sessions d’hores i hores en què gent prou intel·ligent hi diu la seva i tal i qual, tot perquè el senyor Collboni de torn o el senyor Subirats de torn acabin imposant la seva tria i santes pasqües.

Fixeu-vos si és delirant la cosa, que la majoria de jurats de concursos públics es maquillen amb un o dos membres d’alguna entitat internacional, persones d’altíssima dignitat a les quals hom paga un parell de dies de viatge a Barcelona per assistir a una taula on ningú els acabarà fent ni puto cas. Siguem sincers d’una vegada, si tenen la bondat, i estalviem-nos la mandanga: que els polítics triïn els directors del CCCB, del MACBA o de l’Auditori (que ja és, de fet, el que passa) i que responguin obertament de la seva decisió. Fem de la cultura una cosa política, però sense concursos que la maquillin.