El continu d’esdeveniments polítics que vivim des d’abans de l’1-O –i  en certa manera, des dels terribles atemptats del 17 d’agost, que ara ja semblen pràcticament oblidats– ha fet que el debat per excel·lència de cada Nadal hagi passat extremadament matisat o, fins i tot, desapercebut. Més que debat hauria de dir l’anual matraca o “pim-pam-pum” que permet omplir la tribuna als articulistes més mandrosos, fer alguna enquesta tòpica entre els passejants, omplir el cinc minuts d’humor antiquat pretesament original, i esbravar la indignació de polítics i ciutadans. Em refereixo a l’anual crítica al pessebre de l’Ajuntament de Barcelona de la Plaça de Sant Jaume que, per més conservador que sigui, mai no acaba d’agradar als qui no accepten que una representació del naixement de Jesús sigui un pessebre sense la molsa i el suro rigorosos, el riu de paper de plata, les muntanyes nevades de farina i les figures tradicionals d’Olot.

Jo que em considero un amant de la tradició pessebrista que he “mamat” des de petit, amb algun concurs de pessebre canònic guanyat en família i una certa col·lecció de figures catalanes i d’arreu del món, trobo a faltar pessebres encara més contemporanis. Més moderns. Més agosarats. Més trencadors. Ara bé, no em refereixo a la modernitat tan arnada del pessebre d’enguany, que l’únic que fa és siluetejar i il·luminar els perfils típics de Sant Josep, la Mare de Déu, el Nen, els Reis i els Pastors i clavar-los en una pica, sinó en entrar a fons en el que vol dir el pessebre i allò que representa avui dia.

En aquest sentit, hi ha l’exemple dels pessebres socials d’Enric Benavent, professor a la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull. Després d’haver dedicat la seva representació pessebrística als sense llar, a les víctimes de les guerres d’Orient Mitjà, als discapacitats o, inclús, a la representació de la nit de Nadal a Ravensbrück –i al pessebre que van construir al barracot– que evoca Neus Català a Un cel de plom, enguany aquest autèntic revolucionari del pessebre ha situat el seu diorama en un conegut espai de la ciutat de Barcelona: el soterrani de Plaça Catalunya, l’espai per excel·lència del col·lectiu manter. Benavent explica sobre el seu pessebre: “L'evangelista Lluc vol que els primers en conèixer la notícia del naixement de Jesús siguin uns pastors  que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. No és casual l'elecció d'aquests primers destinataris del missatge diví. Els pastors, en aquell context, eren menyspreats per ser considerats gent impura, poc social, poc religiosa, no anaven mai al temple i es passaven el dia entre animals. Aquells pastors, diu Lluc, són els primers en rebre la bona noticia del Naixement de Jesús. Traspassar aquest relat al nostre temps ens pot portar a identificar els pastors amb el col·lectiu de senegalesos que fan venda ambulant. La gent més pobre, més senzilla, més rebutjada sovint són els més atents a missatges d'esperança. Els espais públics no són neutres. El soterrani de la Plaça de Catalunya és un espai de trànsit per a moltes persones, però també és un espai de refugi per al senegalesos mentre es relleven per vetllar les seves pertinences, allò que els ajuda a subsistir. Els refugis són espais de protecció i esperança. Aquest any he volgut que un àngel que porta bones noticies els visiti en el seu refugi”.

El pessebre institucional hauria de ser capaç de fer això, més enllà d’épater per la via estètica. No hi ha millor escenari per aquest tipus de reflexions sobre la pròpia ciutat.

El pessebre institucional hauria de ser capaç de fer això, més enllà d’épater per la via estètica. No hi ha millor escenari per aquest tipus de reflexions sobre la pròpia ciutat. Més enllà de vestir amb pantalons texans i suèter a Sant Josep –que em sembla una opció deliciosa, que ja vaig veure fa anys en una exposició de figures a Portugal–, hauria de tenir l’ambició de colpir, fer pensar, desvetllar, fins i tot, incomodar als ciutadans, turistes i passavolants. I, després, cadascú ja farem el nostre pessebre encisadorament tradicional, amb les figures dels avis i els trucs i delicioses les incoherències escenogràfiques ancestrals.

En tot cas, bon Nadal tinguem. I, a partir d’avui, ens veurem cada diumenge en aquesta columna.