Veia l'altre dia, de cua d'ull, el delirant docu-reality Comando Actualidad i, tot i la seva factura austera, em va seduir com si davant meu es desplegués un arsenal de llum i color de la Industrial Light and Magic.

Trabajando por los pueblos, es deia el capítol. En ell seguíem les aventures de vària gent, entre ells un mossèn jove; un aventurer de barba serrada que anava pels pobles de Zamora predicant la paraula del Senyor i repartint hòsties consagrades a les àvies que ja no podien moure's de casa.

L'escena l'hagués pogut incloure Buñuel sense problema a “Tierra sin pan”: una senyora de dos-cents anys, consumida per aquell vent malparit, asseguda davant d'una llar de foc paupèrrima. Entrava el mossèn acompanyat dels fills (o néts, qui sap), que el menaven cap a la vella. “Ya no se puede levantar de la silla” deien, els cabrons, amb un somriure. El mossèn, acostumat a la inclemència humana, s'asseia al costat d'aquella relíquia de senyora i li donava el cos de Crist. La pobra vella va obrir la boca i va empassar-se aquella pastilla gegant. Això últim ho dedueixo perquè la càmera no ens va mostrar el tràngol d'aquella mòmia deglutint pa sec.

La següent parada del mossèn va ser en una casa on una parella de mitjana edat el convidava a sopar. Eren dos psicòpates que no haurien passat el càsting per entrar a viure a Puerto Hurraco. No vaig acabar d'entendre la missió del religiós en aquella masia. Simplement es va asseure a taula a beure vi mentre la mestressa feia entrecots de vedella a la brasa. La reportera, una noia amb un cabell demencial, barreja de Maradona i Slash, anava abillada per la ocasió: polar vermell de vint euros i xiruques del Decathlon. No desentonava. No se sabia en cap moment qui era un vilatà boig i qui era periodista.

En un moment del sopar, mentre el mossèn menjava aquell tall de carn de dinosaure, la reportera li va dir “Se podría decir que lo tuyo es una labor social, ¿no?”. En aquell moment, si l'home no hagués estat entretingut amb la carn, estic segur que s'hagués aixecat i li hagués dit “hombre, si venir a hacer compañía a estos desgraciados no es una labor social, apaga y vámonos”. A la meva ment ho va dir.

comandoactualidad1

Les preguntes queien una rere l'altre, sense criteri: “qué buena vida la del cura, ¿verdad?”, “¿Esta es una tierra difícil para la fe?”, “¿El cura les ayuda mucho?”, “¿Qué carne es esta?”. No hi havia fil conductor. No és que en calgués, tampoc. La televisió moderna ha descartat -i bé que fa- l'estructura clàssica. Els espectadors ja estem avesats a menjar-nos qualsevol merda, per desordenada i incoherent que sigui.

No em va quedar clar si l'objectiu del capítol era reivindicar la figura del mossèn, la dels pobles abandonats o la dels matrimonis entre cosins. Sortia una senyora repartint pa en una furgoneta. La reportera li deia “buena suerte” i se n'anava. Amb aquells cabells insensats. El muntador musical era un catxondo mental i posava “Paranoid” de Black Sabbath a les transicions. És en aquests moments quan em pregunto si hi ha algú controlant les coses a Televisió Española o si la directiva són simplement una colla de ximpanzés amb puros saltant a la sala de juntes i pixant-se sobre la taula.

Comando Actualidad és el nexe que tenim els catalans amb aquesta Espanya desballestada que crèiem enterrada sota polígons industrials. L'Espanya de la qual van fugir els nostres avis. Algú ha de fer aquesta tasca i avui la fa Comando Actualidad. És el Nodo modern. Són els mateixos temes que a l'any 50 però en seixanta anys hem avançat tant que ja no ens cal veu en off: les paraules ja no poden maquillar tanta misèria.