L'any 1791 va ser ben agitat en la vida de Mozart. No només perquè va morir, i això sol ser trasbalsador, sinó sobretot perquè a més de compondre La flauta màgica i deixar inacabat el seu Requiem, el compositor austríac va deixar-nos enllestida La clemenza di Tito, una de les òperes que menys vegades s'ha representat al Liceu des que es va estrenar, per primer cop, l'any 1963. Aquesta poca regularitat en les programacions nostrades podria fer pensar que es tracta d'una obra menor o de poca rellevància musical, quelcom, d'altra banda, ben allunyat de la realitat. Perquè tot i cenyir-se a l'àmbit de les òperes serioses, un estil compositiu que havia quedat en desús pràcticament vint anys abans que la compongués, Mozart aboca en la partitura d'aquest títol tot el mestratge acumulat i sobradament demostrat en les òperes bufes que tots coneixem. 

La clemenza di Tito ©Antoni Bofill Gran Teatre del Liceu

El muntatge que ara presenta el Liceu, i que es podrà veure també a l'abril amb un segon repartiment, és una producció signada per David McVicar que fou estrenada el 2011 al Festival Ais de Provença. El director desplaça l'ambientació del llibret de Caterino Mazzolà de la Roma clàssica al Segle de les Llums, amb una escenografia monumental, de línies elegants i colors sobris, que funciona molt bé. El muntatge, justament, vol posar de relleu la magnanimitat i l'humanisme de l'emperador, que serà capaç de perdonar a aquells qui volien assassinar-lo, perquè l'argument de la producció és bàsicament aquest: Vitellia, filla de Vespasià, convenç al seu amant Sesto per tal de matar l'emperador i així recuperar la seva quota de poder. El magnicidi finalment no es produeix i l'emperador, en una demostració de sensatesa i, si es vol, candidesa (en clara oposició als postulats de Maquiavel), els perdona la vida finalment, no sense comprovar que la guàrdia pretoriana, que en aquest muntatge té una actitud bel·ligerant constant, acabarà posant en risc la continuïtat del seu govern, quelcom remarcat també amb el bust vermell que se'ns descobreix cap al final de l'òpera. Al meu entendre, aquest argument bàsicament polític, tot i que no renuncia a la trama amorosa, se'ns presenta amb una proposta en la línia habitual d'aquest director escocès, que sol fer lectures actualitzades i que, en aquest cas, evidencia una lectura molt propera als ideals de la l'humanisme il·lustrat i la francmaçoneria defensada per Mozart en una altra òpera del mateix any com La flauta màgica

L'expressivitat elegant de la música d'aquest títol, amb algunes àries veritablement boniques, tot i la rigidesa de les convencions de l'òpera seriosa, fan d'aquesta òpera especialment interessant des del punt de vista musical, sobretot si tenim en compte que el llibret sol tendir a escenes de caràcter pictòrico-monumental més aviat estàtiques. En l'aspecte musical, doncs, convé destacar la lectura que n'ha fet Philippe Auguin, que brandant la batuta ha tret el màxim rendiment d'una orquestra, la del Liceu, poc habituada al repertori de Mozart, i que tanmateix ha fet una lectura molt correcta, tot i que puntualment marcada de la trempera necessària, però, en canvi, molt ajustada en els passatges més lírics, especialment en les àries amb instruments obligats, que han fet molt bé la seva part. 

La clemenza di Tito ©Antoni Bofill Gran Teatre del Liceu

En l'aspecte vocal, la gran triomfadora de la nit va ser la mezzo Stéphanie d'Oustrac, que va encarnar un Sesto ple de vida i vocalment esplendorós, i va endur-se una merescuda ovació del públic que omplia fins pràcticament al capdamunt les butaques del Liceu. El tenor Paolo Fanale va ser un Tito expressiu i elegant, amb un cant refinat i de timbre bonic, si bé amb dificultats evidents per resoldre algunes de les coloratures finals. La Vitellia de la soprano Myrtò Papatanasiu va guanyar intensitat a mida que avançava la vetllada, tot i que puntualment semblava que el paper li anava gros, i la Servilia d'Anne-Catherine Gillet va fer-nos gaudir amb un personatge que és un goig d'escoltar. El baix Matthieu Lécroart va ser complidor i Lídia Vinyes-Curtis va mostrar algunes mancances en la projecció vocal. 

En general, és una producció que tot i el seu estatisme, esdevé plàsticament bonica, amb un moviment dels intèrprets sense grans elaboracions, que fa una lectura actual, universal i molt digna d'una òpera que ens presenta la magnanimitat del poder d'una forma especialment bella.