La mort és l'única certesa que tenim a la vida. Des del moment que arribem a aquest món la única cosa que sabem del cert és que algun dia marxarem. No sabem com ni quant, només que passarà i, segurament per això, la mort és un misteri que ens fascina i ens fa por a parts iguals.

Per això, segurament, hi ha tantes obres d'art dedicades a la mort, i el teatre no n'és l'excepció. De fet, enguany, els textos sobre o al voltant d'aquest fet vital abunden a la cartellera, fins el punt que la Sala Beckett li ha dedicat tot un cicle, del qual Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers, d'Àlex Rigola n'és una excel·lent mostra.

El muntatge neix d'un fet real: la malaltia terminal de Josep Pujol, pare d'Alba Pujol, l'actriu que coprotagonitza l'obra amb Pep Cruz, que assumeix el paper precisament d'aquest pare que afronta els darrers mesos de la seva vida. En un espai senzill, on només trobem una taula, un tamboret, una pantalla i un ordinador que manipula la mateixa Alba Pujol, que llueix una granota d'esquelet que ens remet a la Dansa de la mort de Verges, assistim a la dramatització de les darreres converses entre Josep Pujol, la seva filla i Àlex Rigola, que signa l'autoria i la direcció. En aquestes converses, pare i filla aborden records i aprenentatges, incerteses i pors, amb sinceritat, valentia i molt d'amor. Són converses de comiat, un regal mutu entre dues persones que s'estimen sense fissures, un privilegi al qual només poden accedir aquells que s'enfronten a una mort anunciada de cara i sense subterfugis.

La feina d'Alba Pujol Pep Cruz és senzillament impressionant. Amb una veritat inqüestionable i una generositat extrema es mostren al públic amb senzillesa i sense pornografia emocional. El que diuen ens emociona fins el moll de l'os sense recórrer a sentimentalismes ni trucs dramatúrgics. Ens emociona perquè fuig de qualsevol trampa. El seu discurs queda especialment recolzat per un vídeo del Dr. Enric Benito, especialista en cures pal·liatives, que ens regala tota la saviesa que ha recopilat al llarg de molts anys dedicat a l'acompanyament en la mort. Les seves paraules són un bàlsam, un cant a la vida i l'esperança, un recordatori de que la vida no són els dies que ens queden sinó tots els dies, tot el que hem viscut, tot el que hem compartit, tot el que hem estimat, tots els errors que hem assumit i ens hem perdonat, tot el que hem assumit que no farem o que no podrà ser.

És innegable que Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers et remou per dins. Quan surts de la sala no ets la mateixa persona que eres quan has entrat, i això no passa tots els dies al teatre. Un muntatge que, posant-nos cara a cara amb la mort, ens convida a viure intensament, a estimar sense filtres i a gaudir dels que ens envolten teixint xarxes de complicitat. Una lliçó d'humanitat difícil d'oblidar que estarà a la sala Beckett fins el proper 23 de febrer

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat