Aquests dies que hom no pot elegir tant com voldria les seves lectures (estem confinats amb uns certs llibres), he combinat, entre d’altres, la lectura de dues obres de Roberto Bolaño que estan a les antípodes: Amuleto i 2666. La segona és la seva magnum opus, inacabada, cinc llibres que ell concebia separats i s’han editat junts, una novel·la sense un protagonista clar, amb un munt de centres que disparen temes en totes direccions, una obra ambiciosa que pot arribar a desorientar el lector. La primera, Amuleto, és una novel·la curta, de 120 pàgines i una sola veu.

D’Amuleto, Bolaño en va dir: «Amuleto es una novela menor, intimista, con una voz delirante que no ofrece contrapuntos o que ofrece pocos contrapuntos. Es una obra de càmera o de un solo instrumento. Eso sí: de un solo instrumento, pero para alguien que sepa dar el callo con ese instrumento.»

Bolaño, amb un clar biaix cap a les obres que no es limiten, tenia molt clara la diferència entre allò petit (rodó i abastable) i allò gran (que acaba contagiat del desassossec i el caos). Precisament a 2666, quan recorda la preferència d’un lector per Bartleby enlloc de Moby Dick o per La metamorfosis enlloc d’El procés, el protagonista contraposa els exercicis perfectes a les “las grandes obras, imperfectas, torrenciales, las que abren camino en lo desconocido (...) en donde los grandes maestros luchan contra aquello, ese aquello que nos atemoriza a todos, ese aquello que acoquina y encacha, y hay sangre y heridas mortales y fetidez”.

Que quedi clar que jo no sóc cap expert en Bolaño (ni, de fet, en literatura), i que per tant faré servir aquestes dues cites d’una forma probablement tramposa, com han ressonat en mi. Però és que Cavalcarem tota la nit de Carlota Gurt m’ha ajudat a pensar aquesta distinció. La diferència entre els dos projectes, em sembla, té sobretot a veure amb les arestes, amb el risc, amb la temeritat de sortir d’allò que l’autor pot delimitar.  

Cavalcarem m’ha semblat un llibre de contes inscrit en aquesta dualitat. Quan el llegia pensava que cada conte (excepte l’últim, però a aquest ja hi arribarem) em semblava una d’aquestes obres menudes i perfectes per a un sol intèrpret, com un exercici, una sessió impecable d’esgrima de qui es prepara per llançar-se al ring de la narració ambiciosa. Els contes, petits, polits, reivindiquen amb zel la individualitat i la senzillesa de consagrar cada narració a una sola imatge, com si fossin l’exploració d’una sola idea, però cuidant-se bé d’acostar-se als límits, procurant esquivar sempre els fils que la idea estira, prioritzant la disciplina. Com si Gurt tingués una idea brillant i n’erigís un conte quasi com un revestiment: per a protegir-la, per a explorar-la en un aïllament de laboratori. Així, els personatges són solitaris, i els mena un sol desig, que no es connecta amb d’altres impulsos ni presències. A alguns dels contes, aquesta circumspecció sembla que els empetiteixi, que els allunyi de l’universal i els redueixi a anècdotes enginyoses, rodones però protegides per un escafandre, com Cyrano. D’altres són excel·lents: és el cas, sobretot, de  L’estiu etern, al meu parer el millor d’aquests exercicis, que necessita ben poc (una piscina, dos personatges dels qui no sabem quasi res, la imatge de dos jardins adjacents) per trobar un timbre quasi universal amb què parlar del desig i de l’encaix impossible entre els ideals i la seva realització. 

Llavors, i aquí, penso, comença l’interessant, arriba l’últim conte, “Primer va ser el cavall, després va venir l’escafandre”.  Llegint ressenyes, m’ha sorprès que no es parli d’aquest últim com d’un exemplar diferent a tots els altres. Sigui o no el millor (jo no en sé pas prou per dir-ho), em sembla que és el anuncia el sentit a l’exercici, el que n’assenyala la direcció. És el conte en el que l’autora finalment s’arrisca, en què es deixa endur per les temptacions líriques, o millor dit prova obstinadament de cavalcar-les, la portin on la portin, encara que l’hagin d’ofegar en l’oceà de la literatura sobre un cavall moribund. És un relat sobre la obstinació, perquè s’ha de ser tossut (s’ha de ser la més tossuda) per aventurar-se a sortir d’allò sobre el que tenim control. “Primer va ser el cavall...” (el que menys me n’agrada, tot i que encaixa amb la seva voluntat expansiva, és el llarg títol) és el més magnètic dels relats, amb aquella atmosfera de tragèdia anunciada. Al costat dels altres contes, més tranquils, és un nervi. I amb el seu final, reafirma una ambició. El lector ja ha apreciat la meva destresa amb el floret. Serà tan amable d’acompanyar-me a una batalla d’espases?

Sí, jo diria que l’últim és el conte que més promet, però vull dir literalment, en el sentit d’agafar un compromís. Cavalcar, cavalcar. Així he llegit el fragment final, la cita de Rilke: com un compromís estètic de futura valentia, encara que aquesta, en el galop de la literatura, no es pugui distingir mai a temps de la temeritat.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat