Som en temps d’acceleració i canvis a tota castanya. La paciència s’ha convertit en utopia i ens hem mal avesat a viure, a parlar i a sentir com si fóssim una comunitat de castors atrafegats. Malgrat aquest tret característic de la nostra època urgent, atropellada i frívola on sembla que no hi hagi d’haver demà, hauríem de ser conscients que, en ocasions, val més fer mà de la tradició. Molt tornar a la cuina de l’àvia i poc interès per parlar com ella. No podem ventilar persones amb la poca traça d’un elefant en una botiga de plats-i-olles. La precipitació del dia a dia fa que moltes vegades ens veiem obligats a fer llistes de coses pendents perquè el disc dur de la memòria ja fa anys que està sobrecarregat: comprar desodorant, canviar el fluorescent de la cuina, fer una fotocòpia del DNI, portar l’abric a la tintoreria, engegar a la merda a fulano. En aquest últim cas, resulta enriquidor i satisfactori bellugar-se un pessic per les catacumbes de l’idioma i dels seus fascinants dialectes. No mola gens el típic “vés a la merda”, gastat i rebregat des que Adam i Eva es disputaven el protagonisme amb altes dosis de rebequeria. També és notablement xaró fer ús de l’anglicisme amb ínfules hipsters (“fuck off”) o irrisòries (“go to hell”) o apostar pel cursi “Sayonara baby”.

Trenquem el gel i desconcertem l’adversari amb distinció. Aturem-nos i engeguem a cagar amb dignitat, destresa i elegància. Fem un homenatge a la llengua catalana i alcem el puny de la creativitat que ens caracteritza quan haguem de partir peres amb algú o quan tinguem el desig irrefrenable de fer-lo viatjar interestel·larment, més enllà d’on es pon el sol. Siguem capaços d’aprofitar qualsevol escletxa per penetrar en el nostre meravellós idioma i en sortirem entonats i presumits. Vés a fer la mà, diuen els valencians per enviar algú a prendre pel sac. Podem convidar l’engegat a una bona pila de llocs apassionants perquè hi sojorni el temps que consideri oportú i realitzi, mentrestant i amb l’alegria del bon pencaire, les funcions biològiques encarregades amb tant d’esforç inventiu: a cagar a la via, a pastar fang, a mamar-li al bou, a parir panteres. Mira si se’n poden fer, de coses, home o dona de Déu.

Aturem-nos i engeguem a cagar amb dignitat, destresa i elegància. Fem un homenatge a la llengua catalana i alcem el puny de la creativitat que ens caracteritza quan haguem de partir peres amb algú o quan tinguem el desig irrefrenable de fer-lo viatjar interestel·larment, més enllà d’on es pon el sol.

Els Love of Lesbian compten amb un espai blanc i deliciós on despatxar, amb estil, la mala gent que carda nosa: “Em mi Siberia vivirás”. ¿No és bonic, remetre algú a la terra adormida, en llengua turquesa, a un paradís amb un clima que varia dràsticament, sense agricultura, sense ramaderia, sense botigues, sense fressa ni vida nocturna, amb restes de titanosauri escampades per la neu i que per no tenir, no té ni persones? Puja aquí dalt i balla. On és aquí? Què haig de ballar? Ja t’ho faràs. Que et moqui la iaia (pobres àvies d’avui!). Mira, aquí baix en ballen dos, Sant Feliu i Palamós. El mar i l’aire s’emporten els mals auguris. Aire, que vol dir vent! Bon vent i barca nova. Vaffanculo!, diuen els italians. Sugi pula!, fan a Romania. Pira’t, perquè ens entenguem. Ja t’ho faràs, ja trigues... Saps què et quedaria molt bé? Un llamp.

Anna Carreras
El mur de l'addicció Un anti-narcís davant del llac Anna Carreras