Tot just acabo de llegir els poemes del teu llibre Viatge al centre, publicats recentment per Godall Edicions, i he sentit la necessitat de posar-me en contacte amb tu. Demano disculpes per la gosadia. No ens coneixem, cert, però jo puc dir que et sé una mica. Després de rellegir un bon grapat dels versos estic convençut que podria esbossar un perfil de la teva ombra malgrat que hagis dit “com més escric / més invisible em torno”. Ho sento, no et crec, la teva presència és notòria. I per què t’escric?, et preguntaràs. Doncs senzillament per apaivagar les ganes de plagi per les que ha transitat la meva emoció en finalitzar la lectura, que no és poc. I és que en aquest viatge d’anada i tornadaamb “un carro tirat per cavalls alats” a què convides el lector, hi passen moltes coses que m’han corprès. Parles d’un trajecte que va de la perifèria al centre i viceversa, que oscil·la de creació a destrucció, de naixement a mort. I escrius posant el focus en el petit detall i en fets quotidians que em són molt popers i als qui dotes de vida pròpia. Si, el mateix que fan molts altres poetes, em podries dir. D’acord, però tu has sabut trobar el fil umbilical impensable, ocult i original, que lliga l’objecte inanimat amb la memòria. I a més, ho dius com qui no vol la cosa, amb molta naturalitat i amb un llenguatge nítid, honest i sense cap mena d’artifici. Seixanta-sis poemes, meitat sístole, meitat diàstole, “meitat qui-sap, meitat potser”, que prenen el pols amb “la paciència dels dits”. Tant si començo a llegir-te pel principi com pel final, grapejo la fina frontera que hi ha entre la realitat i la imaginació, entre el visible i el subterrani. T’ho dic sense embuts: discreta com t’imagino, arribes lluny sense fer soroll. 

Veig que t'agrada la cuina perquè assaones les paraules com qui fa un guisat. Ho dic perquè amb les teves receptes poètiques he après a netejar seitons si retiro “l’espina central que es desprèn amb una lleu fressa de cremallera nova”. I a descobrir que la pela de taronja cau “damunt el plat amb el pes que té l’abandó quan és definitiu”. I, també, a disposar “la filera d’arengades tristes seguint el sentit de les agulles del consol”. Tot un manual de subsistència on l'anècdota es difumina en favor de l’emoció.

Per cert, per algun lloc has dit que els teus referents es troben en un sol llibre, en el diccionari. I jo et pregunto, en quin d’ells? Per fugir d’estudi em diries que ets de la corda d’algunes poetes de la teva generació, com ara la Mireia Calafell o l’Anna Gual. I que aprecies el poeta de la pausa, el nord-americà Edward Hirsch i alguns de l’Índia que has traduït. I jo em permeto dir-te que estic d’acord però que, a més, em recordes a Ted Kooser de qui, com en tu, aprecio la connexió emocional amb els objectes. O hi trobo, en els teus versos, ressonàncies de Jaume Subirana sobretot quan ell també parla de “la pausa muda com la hac de l’hivern”. Però tot és discutible, ho accepto. Perquè no tinc cap dubte que Viatge al centre és un llibre fragmentari on cada poema és una unitat indestriable i això, segons com es miri, amplia o complica qualsevol classificació. Deixem-ho aquí.

Dir-te que no endevino d’on et ve la propensió pel color blau, “el blau del calfred” o el blau de “l’ull cec de l’escala” ni per la vermellor “que regalima pel pit com la nostàlgia o la sang”. Ni, per descomptat, de com t’ho fas per endevinar com “la pedra comença a bategar”, ni d’on et prové aquest “amor pels gestos inútils”. No ho sabré mai, si no m’ho dius tu. I el que és pitjor per mi, no sé com encaixes idees, d’entrada inconnexes, com l’ànima, una làpida i el tacte per dir que “amb els palmells de la mà exploro el fons de l’ànima”. O com t’ho fas per “descordar la realitat botó a botó”. No passis pena si algú et diu que ets més prosista que no pas lírica només perquè bandeges la rima i la mètrica. No t’amoïnis, digues-li que en la teva poesia la música va per dins.

Un últim tema, una confessió. Tu formes part de la colla de poetes que gràcies a l’observació pausada descobreixen la màgia d'instants efímers. Tu aconsegueixes que en la relació de lector i creador es creï una empatia on tots doscreixen. És així, no hi ha dubte. Possiblement no sabré mai quines coses resols quan resols un poema però si et puc dir que els teus lectors no seran els mateixos després de llegir-te.

I com a comiat, ara sí, dir-te que conec la teva veu lírica però no la fonètica, encara no he tingut oportunitat de sentir-la. Per això em permeto enviar-te, com un present, la lectura de dos poemes teus recitats per la rapsoda Txell Sota. Una delícia. 

Una cordial salutació.

Enric

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat