Cada idioma, cada llengua, té les seves possibilitats. Potser perquè les paraules atrauen paraules i significats, avui sembla que la cosa s’hagi estroncat de mala manera. Es veu que expressar amor, desig o tendresa (sentiments i emocions positives) fa cursi, antic, dèbil o ignorant. Quan es tracta de guerrejar, de menystenir o de ridiculitzar tothom es veu amb el cor i la gallardia suficients per llançar la primera pedra. El sexe és al cervell, és un llenguatge, una investigació, una exploració dels límits (propis i dels altres), una via de coneixement, una creació artística. No és una finalitat com pretén certa literatura eròtica que ni és literatura ni és eròtica: el sexe és un mitjà, com el llenguatge. Parlo d’aquella mena de falsa narrativa “picant” que l’únic que fa és tractar el lector de deficient. I el lector no és deficient. Sap que si el desig s’estronqués, la Terra deixaria de girar.

Es veu que expressar amor, desig o tendresa fa cursi, antic, dèbil o ignorant

El desig és un dels motors que hauria de fer rutllar el món, i per tant un dels mecanismes motrius que defineix la condició humana, complexa i contradictòria. En això, Occident està encallat: la rutina del poder recau en la feina i els diners i, per tant, en la neurosi del loop que aquest duet imposa. I el desig és vital, sí. Desig d’aprendre, de conèixer; desig de novetat i de llibertat. És bo i sa, desitjar. Vivim un segle de malferits emocionals. Som petits àtoms tancats en búnquers solitaris, cadascú davant la seva pantalla, creient que està hiperconnectat amb tothom quan la realitat és que està sol i té por. Por de moltes coses, por d’enamorar-se, també. I, ai las, la necessitat d’amor és l’experiència central de la nostra existència.

Si una dona escriu sobre amor i sexe és una il·luminada, una porca o una malalta

Si una dona escriu sobre amor i sexe és una il·luminada, una porca o una malalta. Un dia un periodista em va preguntar per què creia que a la història de la literatura bona part de les grans escriptores havien tingut finals dramàtics. Després de la meva perplexitat inicial, li vaig respondre que la frase de James Dean “Viu de pressa, mor jove i deixa un bonic cadàver” era una solemne collonada. L’escriptora Helen Bailer va poder ser enterrada viva, sí; Silvia Plath es va suïcidar endinyant el cap al forn de casa seva, sí; Alejandra Pizarnik es va prendre cinquanta barbitúrics i Virginia Woolf es va calçar l’abric, va omplir les butxaques de pedres i es va llançar al riu Ouse. Però Anaïs Nin, per exemple, va morir de manera plàcida, bonica com sempre, després d’una vida plena, farcida de magnífiques vivències i de llibres excel·lents. Quan passa, a homes i dones, escriguin o no, potser és perquè morir en l’intent forma part de la manera d’estimar. A les persones valentes no ens valen les històries de color rosa que acaben amb un tiberi d’anissos. La realitat és ben diferent. Per poder escriure cal haver viscut de manera intensa. Si no, més val asseure’s a mirar com la penya perd el temps petonejant granotes.