A L'abisme, la darrera novel·la de Carla Gracia (Barcelona, 1980), acompanyem el deambular d’Octavi Fontseca, un escriptor amb una infantesa infeliç i mig òrfena en una porteria rònega de Barcelona, que es troba en les hores més baixes de la seva existència. Sense esma ni criteri, sense inspiració ni referents emocionals, accepta un suborn per part del seu editor, el qual s’aprofita de la seva fragilitat: es tracta de posar el seu nom en un text que no ha escrit ell. Cal plagiar un escriptor fantasma que imita el seu estil per guanyar el premi més ben dotat del país i recuperar el renom i la fama que tenia abans de la caiguda. L’Octavi s’obsessiona amb aquest no-ésser fins al punt de fer-li un retrat robot i creure’s, progressivament, que el text l’ha escrit realment ell. Un enfilall de tripijocs vitals i mentals de primera. La vida com una mentida que es construeix per un simple procés d’acumulació. Un joc de miralls, de narrativa.

Amb una estructura narrativa que negreja, sobretot, per la descripció d’atmosferes i de caràcters desfets i autodestructius, Carla Gracia construeix un rerefons psicològic de crítica social sobre la personalitat, les aparences, la manipulació i el frau. Desdoblaments basats, en molts casos, en experiències personals de l’autora passades pel sedàs corresponent. Qui es dedica a escriure, viu en una mena d’abisme entre contraris, però el problema esclata —com anuncia la cita inicial de Nietzsche— quan mires molt de temps l’abisme i, inevitablement, l’abisme també mira dins teu. Qui a banda d’escriure, ha d’investigar els secrets de vida d’una mare a qui pràcticament no va conèixer, es converteix en protagonista del reialme de les tenebres, afiliat a la idea d’una predestinació perversa que no el deixa avançar. Sobretot quan la seva vida personal i la seva vida professional tenen més punts negres en comú dels que hauria pogut arribar a imaginar. 

L’abisme de l’Octavi, més enllà del tabac que fuma compulsivament i del whisky que tragueja sense aturador per tal de recordar i enfonsar-se més en la negror (creativa) que sap que té a dins, es vincula amb el pas del temps, amb les restes de la seva filla Sam, una okupa que ha heretat els ulls verds d’una àvia que no ha conegut mai, amb la Mercè, la seva exdona, una popular presentadora de televisió, amb el seu editor corrupte, masclista i oportunista i, sobretot, amb la seva creativitat en punt mort. Simultàniament a la proposta deshonesta de l’editor Pere Llopis i del procés de divorci, els mossos d’esquadra li comuniquen al protagonista la mort de la seva mare (absent des que tenia 9 anys). La versió oficial és que Maria Montero s’ha suïcidat llençant-se contra unes roques de Begur. Ha deixat una nota i la clau de casa al seu fill, el qual haurà de trobar respostes en un espai luxós i inconegut. L’Octavi no sent la pèrdua, s’enrabia per l’abandonament i s’autoimposa l’etiqueta de víctima. Un corb marí, al capítol inicial, ens explica com li esventra els budells i s’hi troba una fluorita verda. Una pedra que ho acabarà lligant tot amb una traça remarcable per part de l’autora, malgrat la petita nosa que pot fer la llegenda que porta adherida.   

L’aparició continuada de la Nina Bescó a la vida de l’Octavi, una crítica literària hardcoreque cinc anys enrere ja havia escrit una ressenya destructiva d’un llibre seu i que encara més enrere havia estat veïna seva (ella rica, ell el pobre fill del porter), acaba de batejar un flamant autor com “El nou Octavi Fontseca de la literatura”. L’escriptor se sent petit i prescindible, i s’enfonsa en una misèria i una autocompassió que sembla no tenir aturador. Després de publicar setze llibres a l’editorial de Pere Llopis, el nostre escriptor s’aferra al caramel que li ofereix el caragirat, atesa la seva manca de pau mental per a crear quelcom sucós. D’escriptor del poble, d’artista nascut en el submón llegit en clau revolucionària i venerat amb el Premi Sant Jordi, un pis a la Via Augusta, una columna al diari d’esquerres i una plaça a la Universitat, l’Octavi ha passat a ser una caricatura d’ell mateix, algú capaç de llegir un manuscrit escrit per algú altre i fer-ne “l’obra autèntica, superior, perfecta” mentre es dedica a perseguir l’escriptor desconegut fins a casa seva. Se li escapen molts fils, i el lector s’inquieta i es rosega les ungles. 

Carla Gracia manté la intensitat al llarg de tota la novel·la, però el ritme narratiu, només a estones, trontolla a causa de la dosi de ressorts que disparen al passat. Els flashbacks constants a la infantesa desgraciada de l’Octavi a la porteria i al seu matrimoni desclassat, les repeticions constants de frases exemplars i les descripcions mil·limètriques de personatges, espais i carrers de Barcelona fan que la trama —que és molt bona— perdi compàs. A les pàgines de L’abisme, Carla Graciatambé reflexiona sobre l’ofici d’escriure: “Si hagués tingut una infància feliç, no seria escriptor”, diu l’Octavi. Per a ell, l’escriptura és un refugi a la inclemència del dolor i la culpa. Escriure com a profilaxi, però també com a exorcisme i com a descoberta de la seva veritable identitat. Ningú ens ha ensenyat a estimar: aquesta és la gran lliçó de L’abisme. Per això tots som una mica impostors.