Arran de l’1-O i d’altres esdeveniments satèl·lit, les parades de Sant Jordi es presentaran arrebossades de llibres sobre el tema. Llibres de fotografies, reculls d’articles, de cartells, assaigs, contes, fins i tot algun disco. La sotragada d’un present convuls, no és estrany que se’n facin cròniques i memoràndums i exposicions.

En un apunt de l’any 1931, titulat A propòsit de Mickey Mouse, Walter Benjamin pensava sobre l’èxit del ninot. Rebutjava que tan sols es tractés d’un efecte pur i simple de la mecanització de la cultura. Si bé l’obra d’art, la producció intel·lectual i la recepció s’han industrialitzat, la seva funció continua sent la mateixa: fornir de sentit. Allí on abans pensaven i fabricaven tres, ara n’hi trobem 3.000, dedicant-se a la producció cultural. I l’èxit de les produccions -remata Benjamin-, no és tant el fruit d’una oferta major, ni és perquè el consum de masses ens faci passar moniatos per caviar, no: l’èxit del producte descansa en el fet que el públic reconeix en aquestes obres la seva pròpia vida -i enlloc no està recollit que no pugui ser una vida de merda.

La cultura popular és addicta al sediment immediat. La sorreta del present s’acumula a les dunes de la història, com qui diu a l’acte, des del moment que engreixa telenotícies, xarxes socials i fulletons. Imatges i lletra fixen l’ara i aquí i tot seguit el present ja es pot consumir i arxivar. Per descomptat que no és nou, que els productors culturals posin en solfa els relats col·lectius. Si de cas l’únic que va canviar ara fa 200 anys, és que la història ja l’escriu més o menys qui vol, vencedors i vençuts ¾amb conseqüències diferents, és clar. I també és relativament nou que hi hagi tanta gent cobrant per aquest tipus de tot en diem feina.

El mercat cultural s’ha botit com mai, la construcció cultural de relats sobre el present ha hagut d’acostumar-se a una altra variant, que tampoc no és nova: les modes

Arribats al punt que el mercat cultural s’ha botit com mai, la construcció cultural de relats sobre el present ha hagut d’acostumar-se a una altra variant, que tampoc no és nova: les modes. Variant que no és nova, en despit que ara les modes també dansen al ritme dels colossals volums productius. Per entendre’ns, quan els fills del baby boom es van posar a tenir fills, el mercat es va saturar de manuals sobre noves paternitats, i el peix del diner que es mossega la cua va fer un altre agost. Quan ha calat en els discursos progressistes de les estrelles culturals, i per tant s’ha immiscit en els relats hegemònics, el feminisme s’ha convertit en una moda i, en fi, la producció diabòlica de pamflets s’ha multiplicat. Tanmateix, això vol dir que la funció principal, en aquest cas de denúncia i correctiva, ha minvat? Jo diria que és al contrari i de passada donaria la benvinguda a la iniciativa.

Ha passat el mateix amb el canvi climàtic, amb els transgènics, amb el drama dels refugiats: el públic pot triar i remenar entre un ventall enorme de gènere. De vegades entre gènere d’ínfima categoria. Però el que de debò és important és que tot suma, quan es tracta de propiciar el canvi, no pas climàtic, sinó cultural. Enmig de la pugna de discursos, el públic pot donar-se sentit. Pot adquirir una terapèutica de la tranquil·litat ideològica. Al marge que el producte sigui pervers: com per exemple fer diners a costa de dir que els refugiats estan fets un cromo. I, al capdavall, una de les repercussions habituals de la mercantilització del present passa per l’avorrició. Aquesta deu ser la seqüela més inquietant de la producció mecanitzada de la cultura: l’avorrició. En ocasions el públic n’acaba tip i cuit, del tema de moda. Se n’acaba allunyant en un sentit epidèrmic, per molt que el tema sigui sòrdid, terrorífic, greu ¾un tema que demani enteresa i solidaritat. Però l’important, insisteixo, és el marro que en quedarà. Si gràcies a les campanyes altisonants guanyem una persona més per la causa, bingo, enllà de si la campanya ens horroritza però la causa no. 

L’avorrició és una forma de la ganduleria, en alguns casos, i en d’altres és una pedanteria disfressada de pensament afuat. No obstant això, deia, que el present i les modes al voltant dels fets acabin per afartar-nos de productes culturals al respecte, no vol pas dir que la funció d’aquests productes hagi perdut pistonada. La funció que n’hauríem de dir funcions, una de les quals és proporcionar coartades culturals. Fonts de raó i de sentit per al moltonisme, destinades a la burgesia en descomposició, ideals per canalitzar el plor a les perifèries de l’estigma, tan li fa. El cas és que de demanda de relats n’hi ha per omplir un camió, de la mateixa manera que l’oferta creix i creixerà. La prova és que tothom hi suca -un tothom retòric, eh. Ni acaba d’aparèixer una campanya contra els abusos sexuals en el món del cinema, que ja tenim una embosta d’analistes dient-hi la seva en contra. Tan bon punt es posa de moda la defensa ecologista, a l’altre plat de la balança s’hi acomboiaran aquells que hi estan en desacord. L’esdeveniment és la base de la piràmide, i camí de la punta hi trobem periodistes, tertulians, escriptors de conjuntura, fotògrafs, artistes!, profetes i afaitapagesos. Soroll. Tothom fa una mica de calaix. I per costum, els quatre que s’hi fan rics seran l’enveja de la terregada.

Sovint, els que estan en contra de convertir els esdeveniments en cultura de consum a l’engròs, els que jo anomeno els embafats o els ressentits entonen la cantarella de l’oportunisme. Fins i tot diria que salten per sistema, cada vegada que els fets es converteixen en modes. Ara que per Sant Jordi les parades vessaran de llibres sobre el procés, sobre l’1-O; ara que tenim retrats de l’Espanya catacúmbica per atipar-nos; ara que, com és del tot normal, multitud de productors culturals han pujat al carro d’explicar-nos el present, els de la cantarella de l’oportunisme surten com bolets un any de pluja bona. I se situen en una posició ben còmoda, per com van a remolc de la feina dels altres. Perquè, per molt infaust que sigui el producte criticat, en aquests casos primer serà l’ou que no pas la gallina.

Consideren que la moda és nociva, sense distingir, sense dir noms, però donen a entendre que els oportunistes cauen de la banda independentista, o catalana, o de la catalanor

Fa dies que a la xarxa veig comentaris despectius contra la sobreproducció cultural al voltant del procés català. Comentaris de llibreters, d’editors i periodistes, de gent de la cultureta, és a dir comentaris de gent que farà caixa amb la moda en qüestió. Una caixa prima, ja se sap, però això ja són figues d’un altre paner. I a més a més veig que només critiquen la producció que es dóna a una de les bandes del pinyol que va ser l’1-O. És a dir que ni apunten als dos costats, si tan embafats se senten. Consideren que la moda és nociva, sense distingir, sense dir noms, però donen a entendre que els oportunistes cauen de la banda independentista, o catalana, o de la catalanor. I el més divertit de tot és que més d’un fa anys que viu d’analitzar el procés en diaris i revistes de tots colors.

Em refereixo a veus que pressuposen que, u, els productors culturals s’aprofiten d’una avinentesa i no en són precisament la carambola. I dos, venen a dir que alguns productors es folraran de manera indecent i de passada ens inundaran amb productes de segona perquè, és clar, basant-se en la immediatesa els productes només poden ser de segona -en general. Però no els falta raó. En primer lloc perquè l’avinentesa s’ho val i per tant l’eixam d’aprofitats és del tot lògic. I en segon lloc perquè el producte subsidiari, el kitsch és fàcil d’atacar, i doncs els rèdits de l’atac tenen beneficis de capital simbòlic indiscutibles. Però per mi s’equivoquen en el diagnòstic i penso que aquest tipus de denúncia també és oportunista. Que potser volen que no es pensi, que no es discuteixi sobre el tema de moda? Ho troben estrany, que la sacsejada psicològica del procés busqui vàlvules de descompressió en la cultura? I per què no ens assenyalen, producte a producte, quins els mereixen simpatia o fàstic? A Alemanya hi ha una cantarella semblant, cada vegada que un jueu treu llibre sobre l’extermini.

En resum, els de la cantarella de l’oportunisme, per comptes d’expressar l’avorrició, tot mirant de fer llum sobre què creuen que paga la pena i què creuen que no, carreguen en abstracte contra els traductors de la realitat, contra els productors de l’arxiu general progressiu, del qual no ens en podem estar des que vam inventar-nos com a mamífers únics. I no entenen que l’avorrició avui ja ve empeltada amb els productes culturals, siguin de la corda que siguin. No puc entendre, vet-ho aquí, que un venedor de mitjons es planyi que hi hagi massa gent fabricant mitjons. Perquè l’aristocràcia mitjonívola, la de jo en sé més que vosaltres i a sobre tinc un sastre que me’ls fa a mida, la veritat, fa plorar. Expressen l’avorrició però no aprofiten per prescriure’n una superació, per no dir que no aporten res a l’arxiu de la cosa nostra.

Hem de tornar a Walter Benjamin. Si el consumidor veu reflectida la pròpia vida en un producte nefand, ens podem esquinçar la camisa, sí, però de coda també podríem convèncer el consumidor sobre quina mercaderia pensem que li convé

Un altre argument judicifinalista dels de la cantarella de l’oportunisme és que la producció desbridada entela el senderi del consumidor. I argüeixen que en la guerra mercantil de la cultura, els productes infeliços acaben fent ombra als productes de qualitat. Quin gran descobriment, manyacs. Hem de tornar a Walter Benjamin. Si el consumidor veu reflectida la pròpia vida en un producte nefand, ens podem esquinçar la camisa, sí, però de coda també podríem convèncer el consumidor sobre quina mercaderia pensem que li convé. No es tracta de dir-li que s’equivoca. Es tracta de cridar més i ser més simpàtics que els de la parada de mitjons del costat. Tot esperant que els oportunistes oportunistes caiguin en el descrèdit del descosit ¾instantani en el cas dels mitjons fabricats a rebuf d’una fredorada.

Adrià Pujol
Realitat augmentada Joel Joànenstein Adrià Pujol
Adrià Pujol
Realitat augmentada Aristòtil a Solsona Adrià Pujol
Raül Garrigasait
Premi Òmnium Cultural Raül Garrigasait es fa l'estrany Adrià Pujol