Si no havies demanat marisc i un llamàntol et passava volant vora el cap durant un sopar a Le Bernardin, és probable que la teva taula i la de Bret Easton Ellis no es trobessin gaire lluny. A cop d’esvalotar restaurants de luxe i deixar-se l’alè posant cofoi a revistes de tendències, el 1985 l’autor de Menys que zero es llaurava una fama d’enfant terrible que encara avui perdura. Si aquell debut literari de respiració entretallada i alienació deutora de la MTV va convertir Ellis en la veu autoritzada de la generació X, el seu darrer treball no és altra cosa que l’última línia de defensa d’aquella sensibilitat generacional, la dels nascuts entre els anys seixanta i els setanta. White, traduït com a Blanco en la recent edició de Literatura Random House, és un títol que funciona alhora com homenatge al The White Album de Joan Didion i com una assumpció pretesament provocadora dels privilegis des dels quals escriu el pare de Patrick Bateman: classe acomodada, home, blanc.      

El què: Blanco és un recull d’assajos irats contra l’ultrasensibilitat millenial. El però: abundant en passatges reaccionaris, Blanco converteix categories com senyorotitavella i okboomer en espais de militància i resistència. El però-què-collons: malgrat tot, l’univers amb el qual mercadeja Bret Easton Ellis és tan nítid i vigorós que rebutjar les seves hipòtesis no el devalua, ni tampoc el fa menys fascinant. En forma de batibull capriciós on tot té cabuda, del dietari a la columna i de la columna a la crítica de cinema, Blanco és la segona vegada que Ellis es col·loca, a tomba oberta, al bell mig de la seva prosa. La primera va ser Lunar Park, un exercici d’autoficció matxembrat amb terror tributari d’Stephen King on un personatge anomenat Bret Easton Ellis proferia un argumentari força semblant al que trobem a Blanco: «Era una víctima de la cultura aburgesadora de la correcció política».

Víctima. Victimisme. Victimitzar-se. Blanco en dedica pàgines i pàgines, al ploriqueig millenial. Paradoxalment, però, el llibre és l'enèsima constatació que el personatge públic d’en Bret —el model, el bocamoll, el podcaster— raja quan raja el seu llagrimall. Quan Simon & Schuster rebutja publicar-li American Psycho. Quan l’aliança gai i lesbiana contra la difamació, el GLAAD, el desconvoca a una de les seves reunions. Quan el seu nòvio, vint-i-tants anys més jove, el treu de polleguera sabatejant nit i dia al president Donald Trump. Mamella i sopa tot d’una, Ellis vol ser el boví despreocupat que espanta mosques millenials amb la cua i la vaca sagrada queixosa que els pellfinetes la vulguin sacrificar. En realitat, l’autor de Glamourama sap que, a més pigues de làser apuntant-li al cap, més s’allarga la seva ombra. Blanco no és un llibre: és, superb, un plat per fer tir (al blanc).

L’assaig, esclar, antagonitza la cancelled culture o cultura de la cancel·lació, el judici públic que ha posat cordó sanitari a figures com Plácido Domingo o Woody Allen. Aquesta mena de guerres culturals, tanmateix, no resulten tan cruentes des del front nostrat: som nosaltres qui estem produint la nova pel·lícula del director d’Annie Hall; som nosaltres qui vàrem delegar en Estats Units investigar el tenor madrileny. Ningú no és profeta a la seva terra: Bret Easton Ellis potser ha de bregar amb l’autarquia de les polítiques identitàries de portes endins, però de portes enfora i en el cas concret de l’Estat Espanyol, la seva visita promocional a Madrid s’havia de donar en el context d’un festival literari on era cap de cartell al costat de referents feministes com Margaret Atwood o Deborah Levy. La cita ha estat anul·lada, cancel·lada, sí; però el cordó sanitari, aquest cop, no ha sigut metafòric.

Si l’angoixa ho permet i la concentració acompanya, llegir Blanco en plena emergència sanitària porta a tres conclusions. La primera és que les picabaralles generacionals són un privilegi que possiblement no sobrevisqui a la pandèmia: el mem de l’avi Simpson cridant-li a un núvol, una arma llancívola per humiliar l’interlocutor vell i rondinaire, adquireix una altra dimensió en un paradigma global on les persones grans estan essent delmades. La segona és que allò que Ellis bateja com ‘postimperi’ —el zeitgeist cultural posterior a l’11-S amb el qual es va expropiar, requalificar i malvendre la intimitat dels artistes— s’ha accentuat durant el confinament internacional. Postimperi és Madonna refilant nua dins la seva banyera. Postimperi són Gloria Gaynor i Liam Gallagher d’Oasis cantant a cappella mentre es netegen les mans amb aigua i sabó. Els policies d’Algaida interpretant En Joan Petit a les veïnes confinades? Només són postimperi quan comparteix el vídeo Ivanka Trump.

I tres: qui vulgui un assaig contra l’ultrasensibilitat millenial amb la consciència de classe necessària per sortir-nos-en quan fugi el llop, que provi amb Dejad de lloriquear de la Meredith Haff. A Blanco? A Blanco només hi ha rocanrol d’estadi, puntejos virtuosos i balades engega-encenedors. No té per què agradar-te: contra Blanco, de fet, es llegeix millor. Les colzades que ofereix per entrar-hi a discrepar són tantes, i tan sofisticades, que et deixa sense munició enmig l’eclipsi de plats. El gaudi radica en rebatre les seves fal·làcies: si els millenials només consumeixen allò amb el que poden identificar-se, que dimonis fa un marrec de 1990 com jo esquivant els teus llamàntols, estimat Bret? La pregunta és retòrica, però en cap cas ho és la resposta. “Cancel·lar prové del llatí cancelli, que literalment vol dir fer malbé l’escriptura d’algú, guixar-se-la”, va escriure Steven Poole The Guardian sobre el rebombori al voltant d’aquest blanquinós assaig.

“Si els millenials compren els seus llibres amb aquesta intenció, crec que Bret Easton Ellis continuarà cobrant royaltys”. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Pons Codina
Llibres

Pogo a la festa dels Súpers

Víctor Recort
Maggie Nelson
Llibres

Bon vent i barca nova

Víctor Recort