No puc tenir el meu bebè als braços mentre escric i, tot i que aquesta impossibilitat és manifesta, la frase no és pas meva. Maggie Nelson la va escriure el 2015, Marina Espasa l’ha traduït el 2019 i ara jo torno a teclejar-la com a recensor. Categories, categories, categories: Els argonautes, l’última novetat de l’Altra Editorial, arriba per a esmicolar-les, recollir-hi els bocins i llençar-les enlaire convertides en confeti. Mig assaig, mig dietari, mig recull d’aforismes queer, Els argonautes arriba a les llibreries de casa nostra després d’un lustre avesant-se a la collita d’elogis —l’últim podem trobar-lo a la posició 31 de 100 dins la llista dels millors llibres del segle XXI segons The Guardian.

Dir «t’estimo», subratlla Nelson rellegint Roland Barthes per Roland Barthes, és com «l’Argonauta que va renovant el vaixell al llarg del viatge sense canviar-li mai el nom». La frase és una ampolla estavellant-se contra el casc; som tot just a la pàgina 14 i el port no deixa d’empetitir-se. No pots fer altra cosa que agitar el mocador blanc amb la certesa d’estar encetant una història d’amor més-gran-que-la-vida. Un Tristany i Isolda on la primera vegada que es pronuncia «t’estimo» coincideix amb una penetració anal i l’última amb el rumrumeig del tirallet infantil. Un Romeu i Julieta on Romeu és transgènere, i la passió qualsevol cosa menys bidireccional: a Els argonautes l’amor s’expandeix de parella a parella, de mare a fill adoptiu, de fill adoptiu a fill biològic. 

Perquè Maggie Nelson ens parla de la seva relació amb l’artista en transició Harry Dodge, de com aquesta relació dialoga amb la del fill d’en Harry, i amb l’embaràs que precedirà el naixement de l’Iggy, i amb lectura i més lectura i més lectura; de Judith Butler, de Sarah Ahmed, de Susan Sontag. L’etcètera bibliogràfic és llarg, i Nelson desjerarquitza la relació que uneix la saviesa aliena amb la pròpia: l’autoria de les cites no es revela als peus de pàgina, ans apareix als marges dreta-esquerra del llibre, en cursiva i sense cometes, fent-les fondre en una sola veu. Una veu que dubta, una veu que es pregunta: «¿Com pot un llibre», ens planteja Els argonautes, «ser a la vegada lliure expressió i una negociació?».

Pots escollir: o bé fas amics, o bé fas autoficció; però escriure des del jo implica que, tard o d’hora, algú acabarà prenent mal. Maggie Nelson reconeix obertament que ella no és plenament sobirana de les històries que aboca pàgina a pàgina, i obra amb generositat i conseqüència: Els argonautes trontolla en viu, quan el marit de Nelson en llegeix una primera versió, i el llibre acaba cedint espai a l’artista trans per a transformar en prosa un episodi de dol que s’encavalca amb el part de la seva dona. I és que Els argonautes només sap avançar fent girar el timó a banda i banda: les injeccions d’inseminació artificial i les de testosterona avancen per recorreguts intravenosos diferents —els de la Maggie, els del Harry—, però hi ha instants on les agulles semblen curullades pel mateix èmbol.

Els cossos es transformen, les identitats s’ocupen i es desocupen, però l’Argos resta impertorbable. En aquesta cambra pròpia i ensurada, Maggie Nelson posa en pràctica exercicis juganers que recorden a un altre títol de l’Altra, a una altra traducció de Marina Espasa: Teoria King Kong. Si allà Virginie Despentes rellegia la figura de King Kong com a criatura no-binària i de sexualitat polimorfa, Nelson fa quelcom semblant amb l’anciana en descomposició que s’atansa al Jack Nicholson de The Shining: «Aquella bruixa decadent, amb els braços oberts amb desig cap a l’home que retrocedeix», reflexiona el llibre, «no va rebre la notificació que li recordava que estava més enllà de desitjar o de ser desitjada».

Si s’antulla dir-li manifest feminista, és perquè Els argonautes —com Teoria King Kong— funciona en aquesta longitud d’ona, però també —com Teoria King Kong— en moltes altres interseccions: les famílies no-normatives, la maternitat com a subversió, la urgència de la comunitat LGTBQ+ per desempallegar-se de la corretja capitalista. El llibre és un pamflet i un pamflet és una arma i una arma, quan es forja amb amor i com diu Maggie Nelson, fa tendre allò brutal. És com arribar a les portes d’un espectacle BDSM amb una motxilla portanadons i discutir-te amb el porter sobre el teu dret a traspassar aquell llindar. La imatge, com passava amb la frase que enceta aquest text, pertany a la Maggie, que és el mateix que dir que pertany a la Marina; i ara també al Harry, i ara també al petit Iggy.

Ens trobem en un momentum literari on l’assaig confessional amb perspectiva de gènere viu la seva època daurada: les prestatgeries nostrades ho celebren atapeint-se de títols recents com El coste de vivir de Deborah Levy o Records del futur de Siri Hustvedt. En aquest magma, Els argonautes bull amb un xup-xup assaonat i deliciós, però capaç d’esquitxar i fer cremada: «¿Ho heu de tenir tot?», pregunta Maggie Nelson als escriptors blancs i hetero que es defineixen com a “queer”, en una frase que tornarà a impremta a Las intermitencias del deseo. En citar-la dins aquest assaig, Michael Amherst canonitzarà Maggie Nelson: Els argonautes, encara que sigui per a refutar les seves irreverències, és un peatge difícil de defugir per a qualsevol que vulgui teoritzar sobre sexualitat i afectes d’ara endavant.

Categories, categories, categories: si s’antulla dir-li clàssic, és perquè Els argonautes ho és.