Quan Sarah Kane va escriure el seu primer text teatral, Blasted, plantejava una situació força senzilla: “jo volia escriure una obra sobre una dona i un home en una habitació d’hotel, amb un poder completament desequilibrat, que acaba en una violació”, afirmava. Passà, però, que l’emergència de la guerra al bell mig d’Europa, a principis dels noranta, li va fer veure que aquell drama difícilment podria ser la mostra d’una violència anecdòtica, aïllada, la flor verinosa que no fa estiu. Calia escriure la violència dins un món de violència.

I així és, precisament, com l’espectador pot percebre el Blasted (Rebentats) que Alícia Gorina dirigeix ara al Teatre Nacional de Catalunya, en traducció d’Albert Arribas: un conjunt de nines russes invertides. Petites violències que no n’amaguen de més petites a dins sinó el contrari, que s’emmarquen dins violències més fondes, més atmosfèriques, més generals. I, potser precisament per això, imperceptibles.

1. BLASTED ESCENA 8304 ALTA.0

'Blasted' (Reventats)/Felipe Mena

A grans trets, es pot dir que la peça consta de tres parts, des del punt de vista del personatge d’Ian: una mena de paradís, comprès per les hores d’hotel que comparteix amb Cate; l’infern, que és el moment en què Ian rep, en certa manera, la pròpia medicina; i el purgatori, en què Ian deambula per la terra ferida amb la pell també ferida, com un Tirèsies contemporani sense futur per predir ni lloc on anar.

El paradís, la relació elèctrica entre Ian i Cate, és en efecte el que Kane afirma haver volgut escriure d’entrada: dos cossos en desigualtat de condicions, dominats per la precarietat, exposats l’un a l’altre de maneres molt diferents. L’un podrit per dins i per fora, corcat de cirrosi, de fum de tabac i de misèries personals. L’altre, embolcallat en la pell vulnerable d’una dona jove i de baix poder adquisitiu. Són diversos els referents que se’ns apareixen a l’escena, sòbria i aparentment naturalista a l’inici, mentre Ian es remena la tita intentant convèncer Cate perquè l’hi mengi. No és difícil pensar que el text dialoga amb les tesis sobre la prostitució, el matrimoni i les relacions remunerades de la Teoria King Kong de Virginie Despentes, el discurs massa vigent de Woolf a Una cambra pròpia —allò de l’emancipació femenina i la independència econòmica— o bé la noció de vulnerabilitat proposada per Butler per a una manera més amable de viure dins un cos, una comunitat, un país i un món global. Naturalment, el grandíssim mèrit de Kane és que d’aquesta constel·lació d’idees només Woolf havia badat la boca —i de quina manera— abans que el seu teatre rebentés.

BLASTED ESCENA 8440 ALTA.0

'Blasted' (Reventats)/Felipe Mena

L’infern, en canvi, és l’altra cara de la moneda amb què Ian volia comprar el cos precari i ofert a les desgràcies que és Cate. És quan la guerra passa de ser a fora, en aquest món envaït per “moros i paquis”, segons el racista, misogin i homòfob Ian, a ser una experiència viscuda en primera persona. Com va dir Slavoj Zizek poc dies després dels atemptats de les Torres Bessones, “benvinguts al desert d’allò real”. Benvinguts a allò que heu sembrat arreu del món amb els vostres interessos mascles i que ara supera el clos que havíeu acotat, on tot s’hi val.

És en aquest infern que descobrim un Blai Juanet que fa tremolar la sala, un home armat que resulta perillosament proper també a l’europeu d’avui. Un personatge que destrossa la proposta naturalista que Silvia Delagneau havia dibuixat per a la primera part, viscoses i tuls embolcallant una escena patètica, i comença a despullar-ho tot. La cruesa de la violència que vindrà. Dominació. Competició pel poder. Mutilació. Sodomia. Arriba la podridura. Comença l’infern d’Ian i és terrible com Gorina, com Kane, ens fan veure com encara avui la violació d’un cos masculí pot tenir connotacions encara més traumàtiques que les d’un cos femení, per alguns. Altra vegada faig teoria. Penso en la dels Cossos foradats, de la doctora Marta Segarra, que segur que es lleparia els dits analitzant aquesta Kane. Valen el mateix, tots els cossos? Com tracen les seves topografies? Poden gaudir i patir el mateix? Quin és el límit entre una corporeïtat i l’altra?

BLASTED ESCENA 8658 ALTA

'Blasted' (Reventats)/Felipe Mena

En un punt difícil de delimitar —potser el de la desaparició de l’Altre, de l’enemic— l’infern acaba i és quan Kane ens submergeix en un autèntic purgatori, en què res no arriba a ser clar, en què tot personatge passa a no valer més que una bossa d’aigua, en què la terra ho pot engolir tot com un fet estranyament natural. Gorina ens endinsa de ple en una poètica dels fluids que funciona i és més efectiva que qualsevol intent de sang o semen de fireta. Ian es troba entre el deambular —tan allunyat, o paròdia fins i tot del mite deambulatori del flâneur— i l’assumpció de la puríssima merda. Al fons, no és difícil veure-hi Rodoreda i els arbres-tomba de La mort i la primavera. L’origen on tot torna. El principi. El procés. El final.

Mereixen, però, atenció especial, els intèrprets que habiten el paradís i el purgatori. Un Pere Arquillué més enllà de l’estat de gràcia, directament en estat de desgràcia, que en teatre vol dir de total veritat. Sens dubte, ens trobem davant d’un dels actors més mal·leables del país, capaç d’interpretar des de la peça més popular al text més complex de Beckett, que ara s’ofereix a l’escrutini de les mirades de tants en un exercici d’honestedat i netedat i alhora brutícia. Per no parlar de la sorpresa que és Marta Ossó, que no és el primer cop que trepitja el Nacional però que aquesta vegada ho fa de manera definitiva, interpretant un personatge altament complex, dèbil i alhora potent en l’assumpció de la seva feblesa, que a estones parla a partir d’una veu que li ve com de dalt, una veu de cap, una veu aparentment lleugera, que s’esqueixa amb les riallades i els insults i les veritats que, en el moment menys esperat, li acaben sortint del ventre.

BLASTED ESCENA 8997 ALTA

'Blasted' (Reventats)/Felipe Mena

Amb una hora i tres quarts d’espectacle, Alícia Gorina aconsegueix un dels objectius que es proposà a l’hora de dirigir-lo: reivindicar-ne l’actualitat. I, si bé és cert que els esdeveniments de la geopolítica —això és, de la testosterona— mundial l’hi han posat fàcil, se’n surt amb escreix. A través de Gorina, la guerra que escriu Kane és també la nostra guerra. Els cossos vulnerables al ras que escrivia Kane són també els nostres.

És difícil imaginar les fílies i les fòbies de l’autora de L’amor de Fedra i de Psicosi a les 4.49 —encara no heu vist el muntatge que en va fer el gran Moisès Maicas, amb una Anna Alarcón a dalt de tot?—, però sembla que no seria gaire atrevit dir que a Kane li hauria agradat.