Farà cosa de dos mesos, l’editora Laura Baena m’abordà amb nocturnitat i alegria a la meva vetlladora del bar Ascensor, al carrer de Bellafila. Na Laura, ànima i motor immòbil d’Edicions de 1984, amb qui d’ençà ens hem fet un poc amics, sovinteja i llegeix molt bé La Torre de les Hores, el meu extraordinari blog i, xerrant sobre literatura, em va regalar la novel·la El mar, el mar d’Iris Murdoch, que ella mateixa havia traduït en una versió realment impol·luta. Sempre que algú gosa recomanar-me una novel·la, i encara més si el totxo del que us parlo són exactament 732 pàgines, li pregunto si la cosa va de nyigui-nyogui estilístic i l’escriptor és un robaperes d’aquells del món pompós de l’autoficció, o em trobo davant d’un història de vida ben explicada i generadora d’idees, que és –malgrat pesi a postmoderns i ploms– l’objectiu que ha tingut, té i tindrà sempre una novel·la.

La Laura em va dir que el llibrot en qüestió no només anava de veres i a fons, sinó que l’obra m’ajudaria a escriure millor: i tenia tota la raó del món. El mar, el mar explica la història de Charles Arrowby, un venerat director de teatre (mala peça, faldiller i amb un ego encantadíssim d’haver-se conegut) que fuig de Londres a un poblet marítim per oblidar la banalitat del món escènic i així posar en quarantena la seva voracitat sexual. Els seus plans acaben fracassant, perquè a l’indret no només hi retroba el seu amor d’adolescència, la Hartley, que li fa renéixer aquell heroisme ridícul que se’ns posa als homes quan tractem de recuperar una dona, sinó que, a més a més, la seva fugida genera un pol d’atracció mortal d’antigues amants desnodrides, familiars tan encantadors com absurds i algun altre spoiler que faré bé de callar per no aixafar-vos la lectura d’un llibre trepidant, magnífic.

 Això de la vida és un cert teatre a on entra i surt la gent sense gaire ordre i en què, si pots estar-hi sol, molt millor

Argument a banda, El mar, el mar és tota una escola d’escriptura: primer, perquè la Murdoch, feminista ardent, és tremendament hàbil i generosa en descriure (o potser hauria de dir en ser espectadora i cronista de...) la dissort brutal d’un personatge tan cruel com risible sense ni un bri d’acarnissament ni cap frase ressentida. Al seu torn, l’escriptora dublinesa treballa amb una artesania envejable quan converteix la tirallonga d’antigues amants d’Arrowby en un vodevil shakespearià sense que el lector se n’acabi d’adonar. Murdoch és preciosista en l’anhel de Charles per mantenir una vida ordenada (les descripcions dels seus menús simplíssims i la seva dèria de nedar al mar dematí es fila amb una naturalitat sublim) i treballa com pocs escriptors l’art d’aproximar-se a la sordidesa a través d’unes escenes que acaben produint una pixamenta de riure.

Mentre devorava el llibre, vaig començar a sospitar que la Laura me l’havia regalat perquè, a banda de veure’m com un aprenent de Murdoch (la qual cosa era tot un elogi), em tenia per sobretot per un aprenent de Charles Arrowby, la qual cosa no sé si pot afalagar tant a un home masculí. Però és cert que, abusant sovint de la vanitat, he imaginat la meva vellesa d’una forma prou semblant a la del protagonista de la novel·la, amb la seva solitud sota vigilància i un academicisme tristíssim i matemàtic a l’hora de passar el dia pensant en com et faràs l’amanida. Encabat El mar, el mar vaig deixar el llibre a un dels pocs amics que sabia que n’apreciaria la virtut, perquè ell i jo compartim algunes coses del nostre prota i, de fet, ja fa molt de temps que m’ensenyà que això de la vida és un cert teatre a on entra i surt la gent sense gaire ordre i en què, si pots estar-hi sol, molt millor.

La vivor d’aquest llibre cobri força cada vegada que el regali a algú, perquè els motius pels quals regalem, deixem o recomanem un llibre sempre són simptomàtics

Aquest traspàs del llibre va tenir certa gràcia, perquè el meu amic havia sospitat que jo li regalava El mar, el mar car, conscient o inconscientment, jo em sentia identificat amb aquest retorn heroic-nostàlgic vers l’amor de l’adolescència. Jo volia, en definitiva, trobar la meva Hartley particular, però, va dir-me tot xerrant, segurament encara et falta cert temps. La incògnita d’aquest retorn al passat s’ha sumat a la de l’anticipació de la vellesa, i això m’ha fet pensar que la vivor d’aquest llibre cobri força cada vegada que el regali a algú, perquè els motius pels quals regalem, deixem o recomanem un llibre sempre són simptomàtics: de fet, la crítica renega sovint i naturalment d’aquest acte, com si la presència de la intenció del regalador sobre l’ésser-a-qui-es-regala no formés part també de la lectura d’una obra, encara que la nostra presumpció sobre què en valorarà l’altre s’erri del tot.

No sé a qui més obligaré a llegir El mar, el mar, però sé que això em regalarà una nova visió de l’altre a través del llibre que també forma part de la lectura. Feta la metafísica de pa sucat amb oli, correu a llegir-lo, que és una cosa immensa. I gràcies pel regal, Laura.

BernatDedeu
mille e tre El gran MNAC de Pepe Serra Bernat Dedéu
BernatDedeu
Mille e tre 'Els barcelonins' d'Adrià Pujol Bernat Dedéu