La Presonera, últim volum de la recherche que ha publicat El Cercle de Viena, és un assaig immens i aterrador sobre la gelosia. El protagonista, finalment identificat amb el nom de l’autor, parapeta la jove Albertine (de qui a Sodoma i Gomorra ja coneixíem l’afició per llepar mugró femellenc i penedir-se més aviat poc dels pecats carnals) amb l’objectiu d’articular-ne la vida i d’ordenar-li l’existència, com un maleït voyeur titellaire. És corprenedor com Proust retrata la violència d’aquesta situació enclaustradora amb la seva música tranquil·la i la seva habitual vomitera de subordinades, resultant-ne una tensió sideral entre allò que es conta i el verb que s’empra. Aquí anomeno amor a una tortura recíproca, diu Marcel en una de les moltes ocasions en què el narrador intueix que Albertine jau o passeja amb les amigues, no la té controlada, i ha de menester l’ajuda de la criada Françoise per espiar-la, tornar-la a casa i passar de l’estrès al fastig i a la parsimònia. 

La gelosia, dèiem; potser el sentiment que explicita millor la teoria proustiana del record i del temps com amalgama irracional d’imatges que s’extreuen a l’atzar i que el propi encèfal converteix en fantasia literària. No existeix el record, ho sabem, sinó l’instant que es regurgita amb força per configurar un nou present. Així la gelosia, que expressa a la perfecció el mecanisme compulsiu del record, la drogoaddicció del recórrer a una imatge de sospita, una resposta fora de lloc o una evasiva que ens fa desconfiar en l’amant i recaure en l’angoixa. Compte amb llegir aquestes pàgines, amics, perquè el fill de la gran puta escriu tant bé que després ja em direu qui collons s’hi posa: "La nostra gelosia furga en el passat per trobar-hi indicacions, però no hi troba res; sempre retrospectiva, és com un historiador que hagués de fer una història per la qual no té cap document, es precipita en el buit com un toro furiós allà on no hi ha l’ésser orgullós i brillant que abans l’irritava.” 

Mentre espera Albertine, i especula constantment amb deixar-la o quedar-se-la de per vida, el narrador gaudeix i pateix amb aquesta indefinició i exerceix el seu narcisisme malaltís amb una voluntat forassenyada de domini de l’altre. Per tal d’explicar-ho, Proust rescata meravellosament els personatges del Baró de Charlus i el violinista Morel, de qui l’aristòcrata modela la vida triant-ne fins i tot els amants amb l’objectiu de retenir-lo prop seu (ja ho deia el meu amic Giacomo: m’he enamorat bojament d’una dona; ara em cal cercar-li marit urgentment). És així com Marcel s’enamora de la seva pròpia i malaltissa especulació i aquesta Presonera acaba essent un bellíssim i enganyós joc d’esgrima que persisteix entre els amants i que acaba contagiant-los el llenguatge: "Sota la forma de sospites, arribem a absorbir diàriament a dosis enormes la idea que ens enganyen, de la qual una quantitat molt feble podria ser mortal, inoculada per la picada d’una paraula punyent".

Cal agrair que Josep Maria Pinto ens regali l’obra de Proust en aquestes traduccions impol·lutes que va ordint amb una persistència espartana. Algú de la Generalitat o de l’Ajuntament capitalí faria bé, entre fires dedicades a la ratafia i simpòsiums sobre els esplais i les colònies d’infants, d’honorar aquesta nobilíssima tasca d’un traductor que estima tant la lletra proustiana que versa al català. Gràcies, Josep Maria, per la teva honestíssima tasca. Llegiu aquest nou llibre immens, inigualat, que a més a més és un antídot per tots aquells que tenim la gosadia de posar-nos a escriure de tant en tant i ara només ens resta callar.