No el trobes massa repetitiu? Fa mesos que carretejo i gaudeixo els cinc volums de La Meva Lluita amb què l’Altra Editorial d’Eugènia Broggi ha inoculat a la tribu la febre lectora per Karl Ove Knausgård. Tard o d’hora, quan algú em veu llegint-lo, aquest acostuma a menysprear la prosa de l’autor noruec apel·lant a la reiteració detallista del text, especialment en allò que toca als aspectes més  fútils de la seva vida i formació estudiantil. El comentari (que com tot adjectiu crític amb què ens ventilem un autor en pocs mots és d’una crueltat sideral) resulta ben curiós, atesa la normalitat amb què molts lectors admeten recursos repetitius en altres escriptors que llegeixen amb fruïció. L’exemple més notori, evidentment, seria Proust –una font d’inspiració claríssima de La Meva Lluita– però hi podríem afegir altres clàssics de la matraca com ara Thomas Bernhard, que a Catalunya té un grapat immens de lectors, mercès a les adaptacions que n’havia dirigit Xavier Albertí; per no parlar de Kierkegaard, Francesc Pujols o el mateix Pla.

Knausgård esmerça sovint moltíssima prosa per explicar instants o idees que podria ventilar-se en un paràgraf minso. Però aquesta prolixitat és una tècnica que a ell li funciona

Efectivament, Knausgård esmerça sovint moltíssima prosa per explicar instants o idees que podria ventilar-se en un paràgraf minso. Però aquesta prolixitat és una tècnica que a ell li funciona, per dos motius: primer, perquè hi ha grandíssims escriptors que necessiten muscular molt text amb tal de guanyar la suficient seguretat com per despullar-se, de la mateixa faisó que una sessió de teràpia exigeix sovint d’una conversa banal per acabar atacant els punts de castració traumàtica. Al seu torn, una prosa que tendeixi a la reiteració és profitosa (i s’allunya de l’esperit plom) si en aquesta insistència, en el ritme sovint fatigós del text, hom hi pot entreveure una realitat que s’hi assembla. Amb Knausgård les dues coses es compleixen en escreix. La Meva Lluita explica moltes coses per desplegar poques idees (la dependència emocional malaltissa del protagonista amb el seu pare o la seva relació ofuscada amb la sexualitat, per exemple), però aquestes arriben amb una claredat envejable i una sinceritat descarnada.

Al seu torn, la prosa de Knausgård és ideal per narrar la joventut i posterior maduresa de l’autor, que creix als anys de bonança de les democràcies nòrdiques i la seva consegüent facilitat per estudiar de franc i prosperar, mentre es fa gran en l’ocàs d’aquesta mateixa societat, que acaba avorrida d’ella mateixa i falta d’incentius. Entenc que Knausgård passi molt de temps explicant com es tediava tajant-la denit quan estudiava, car la seva intenció és capficar-nos en aquest ambient. Paral·lelament, hi ha quelcom en La Meva Lluita que em sembla deliciós i que el noruec voreja molt bé, com sempre, amb un bagatge teòric més aviat minso i amb una filosofia que s’acosta perillosament a la cursileria, però que sempre acaba reeixint A mi, particularment, em fa molta gràcia veure com un autor escriu una biografia de sí mateix on (i n’estic segur que de forma sincera) el seu protagonista mostra una fal·lera per arribar a ser escriptor que ja li ve d’adolescent. I dic ser escriptor, perquè a l’autor li interessa això, molt més que no pas escriure.

Potser no serà un autor valorat, ni la seva obra aguantarà el pas del temps (encara que, insisteixo, és digne de ser llegida), però podrà abraçar els seus nens, com un burgeset amb passat alcohòlic, amb la consciència d’escriptor tranquil·la

Especialment al volum cinquè –Dies de Pluja, en què Knausgård explica les seves peripècies a una acadèmia d’escriptura– l’autor insisteix (i repeteix) moltes vegades aquesta il·lusió: vol ser escriptor, només està obcecat en ser escriptor. Jo, què voleu que us digui, la trobo una cosa adorable, quasi un fruit de compassió. I l’èxit de Knausgård es palesa en el fet que, ai las, amb La Meva Lluita ha aconseguit justament el que volia! Potser no serà un autor valorat, ni la seva obra aguantarà el pas del temps (encara que, insisteixo, és digne de ser llegida), però podrà abraçar els seus nens, com un burgeset amb passat alcohòlic, amb la consciència d’escriptor tranquil·la. Aconseguir els somnis de joventut, no em direu que la cosa no és admirable! Llegiu el víking i no feu cas dels ploms, que està molt bé.

Bernat Dédeu
MILLE E TRE

Premi Crexells, un nou ridícul

Bernat Dedéu
Bernat Dédeu
Mille e tre

Univers badal

Bernat Dedéu